Llocs de Catalunya

CASTELL i ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE TAGAMANENT

TAGAMANENT - VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

**********************************************

Enllaç amb informació del castell:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/1790

Època: medieval

Descripció:

Del Castell de Tagamanent tan sols en resten alguns basaments de murs corresponents a l'edifici principal, i restes dels murs de defensa en dos llocs. El castell ocupava la plataforma del turó de Tagamanent conjuntament amb l'església de Santa Maria, a l'entorn de la qual hi ha vestigis que podrien correspondre a l'antic castell; avui, però, és difícil precisar les estructures i la disposició de l'antiga fortalesa. A l'extrem nord del turó, s'endevina l'antiga cisterna del conjunt, excavada a la roca en tres dels seus costats i amb un mur de contenció en el costat restant. Al seu costat, hi ha les restes enterrades del que probablement és un dipòsit de filtre de les aigües pluvials.

Notícies històriques:

Documentat des de 945 i 947 per deixes de terres del seu terme a la catedral de Vic. Pertanyia a l'alt domini comtal, però fou cedit inicialment als vescomtes d'Osona com a dotació del feu vescomtal. El castell fou erigit, probablement, de manera coetània a l'església de Santa Maria de Tagamanent, tot i que aquesta fou des d'un inici església parroquial i no pas castral. Sí que és cert, però, que una part de l'església, més endavant, va reaprofitar com a fonaments una part del castell primitiu a la part de tramuntana. Consta que l'any 1009 i 1060 els comtes de Barcelona posseïen una sala o residència prop de la seva porta d'entrada. El 1269 el rei Jaume I n'aconseguí el ple domini. Sota els senyors superiors hi havia els castlans, de la família Tagamanent (documentada des de 1082). La propietat passà als Montbui al segle XV per casament, i més tard als Rocabertí-Perelada (que tenien residència al casal de Vallfornès). Des del segle XVI fou d'alta jurisdicció reial. Des de la creació del comtat d'Osona a favor dels Cabrera el 1536 el terme s'uní a la sotsvegueria del Vallès. Segles més tard és documentat en prendre partit a favor de Felip V durant la Guerra de Successió i, posteriorment durant la del Francès, quan fou l'escenari, l'any 1812, de la victòria del guerriller Josep Manso sobre les tropes comandades pel guerriller Josep Lamarque. Des de llavors el castell va perdre tot protagonisme fins a arribar a la total desaparició física.

Enllaç amb informació de l'Església de Santa Maria:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-tagamanent

Època: segle XII

Descripció:

L'estructura arquitectònica conservada de l'església de Santa Maria de Tagamanent, presenta una planta anòmala de creu llatina, amb la capçalera rectangular i la porta principal oberta a ponent, seguint la disposició de les esglésies cristianes. S'estructura entorn de nau central coberta amb volta de canó. Aquí, la volta apareix lleugerament apuntada i dividida en tres trams mitjançant dos arcs torals, un d'ells, al primer tram, arrenca de dues mènsules on s'obren les dues naus laterals, més curtes que la gran i cobertes amb volta de creueria. Aquesta nau és encapçalada per un absis de planta rectangular i de forma asimètric, cobert també amb volta apuntada i amb un cos elevat on hi havia existit el cambril de la Mare de Déu. La nau de tramuntana té un absis rectangular, com la central, mentre que la de migdia no en té, servint la capçalera com a sagristia i lloc de pas que portava cap a la casa rectoral i al tram d'escales que permetien accedir al cambril, d'estil gòtic i amb una portada d'arquivoltes motllurades. Les estructures romàniques es centrarien en una part dels murs laterals a la nau de tramuntana i la capçalera, insinuant una nau única, que segurament estaria coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals. La fàbrica utilitzada és de carreus ben escairats i lligats amb morter de calç. Als peus de les naus, com veurem més endavant (en el marc de les reformes del segle XVIII) hi trobem dos cossos adossats, afegits posteriorment, d'alçades diferents i cobertes inclinades que es lliuren al cos del campanar. La torre del campanar és al capdamunt de la façana de ponent i té la planta quadrada i la coberta plana amb dues grans obertures de mig punt on hi havia les campanes i una obertura més a cada una de les altres parets. Al mur de ponent hi trobem un òcul central i un portal amb dovelles amb regràs normal i tres arquivoltes sense cap mena de decoració i bastant malmeses, que recolzen sobre columnes de capitells motllurats, típiques també del gòtic tardà. La tècnica constructiva ulitizada en aquest cas és de maçoneria als paraments lateral i posterior, i de carreus de petites dimensions i ben escairats organitzats en filades a la façana principal, mentre que els angles estan reforçats amb grans carreus. L'accés al temple es troba encerclat per un pati tancat que delimita l'àrea del cementiri antic i del que en tenim evidència per les fotografies preses a principis de segle XX i per les restes de murs força malmesos (actualment no conservat). Al seu voltant s'observen restes d'antigues dependències; una de les quals, la casa rectoral, on hi ha una llinda inscrita amb la data de 1736.

Observacions:

Són múltiples les celebracions, tant cristianes com paganes, realitzades a dalt del Turó de Tagamanent. La tradició de romiatges i peregrinacions realitzades en punts elevats i en esglésies i ermites és molt comú a tot Catalunya. En el cas de Tagamanent l'exemple més actual és la celebració de l'Aplec de Primavera que es celebra cada any entre el turó i el collet de Sant Martí (veure fitxa). Però se'n documenten de molt més antics, els més coneguts són els de caire religiós de tradicció cristiana, com ara les processons i les peregrinacions, sobretot realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meterològiques (veure fitxa) . De caire més pagà, trobem les celebracions dels solsticis (tant el d'estiu com el d'hivern). Així, al cim del Tagamanent, per la vigília de Sant Joan, que és un dels dies més farcits de costums i creences, encenien quatre fogueres al voltant de l'església, encarades als 4 vents i tan grosses, que es veien des de tot el Vallès, el Congost, el Montseny i la Plana de Vic. Els focs es solien encendre per tal de guardar la casa de malalties, de lladres, de marfugues en general, d'embruixaments i de l'atac de mals esperits. J. Amades, també recull d'aquesta festivitat, que la fadrinalla d'Aiguafreda i del Figueró pujaven al cim del Tagamanent, i les noies, sobretot, s'havien lliurat al ball rodó al sò de cançons alegres i saltadores. L'encesa de focs dalt del Turó no només es documenta per Sant Joan, sinó que coincidint amb Nadal s'encenien grans focs, als quatre punts de l'esplanada de Santa Maria, per guiar a la gent de les rodalies cap a missa. També és una costum molt antiga que pel toc de l' Ave Maria del vespre a la vigília de Nostra Senyora de Setembre, que és festa principal de la Parròquia del Roser de Maig, de Sant Isidre i de Corpus, es facin més focs per tot el voltant del Turó. Una altra llegenda sobre el turó de Tagamanent fa referència a les seves campanes. Al descriure el Turó, Joan Portet diu que a l'Ermita hi havia uns parallamps i que aquests causaven moltes destroces ja que recorda haver vist part de la rectoria i pallissa destroçades pels llamps també recorda les 4 campanes que hi havia, la més grossa diu que se sentia des de Barcelona, era tal el so que hi va haver un campaner que va agafar un mall i la va escardar i tot i així no podien resistir el so. El ressò d'aquestes campanes era tan temut que es va estendre la llegenda arreu i el seu sò es va associar a la voluntat del diví.

Notícies històriques:

Les primeres referències documentals que tenim de l'església de Santa Maria daten el seu origen al segle XI, però les intervencions arqueològiques realitzades a finals dels anys 80, evidenciaren l'absència d'estructures romàniques. A les excavacions aparegueren estructures que, segons els autors, podrien formar part de les dependències del recinte del castell, documentat des de l'any 945 (Arxiu Capitular de Vic) del qual no se'n tenia evidència física. L'església apareix esmentada amb la condició de parròquia al llarg del segle XI, fins el 1098 (Serra Vilaró, 1966) quan el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc, la va cedir a l'abat Begó del monestir francès de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) per tal de crear un monestir filial a la gran abadia occitana. Aquest projecte no arribà a realitzar-se i la parròquia de Tagamanent passà a l'església de Sant Martí, fins que, a mitjans del segle XIV (cap el 1361) es traslladà de nou a Santa Maria. El 1282 es documenten els altars de Santa Maria, Sant Joan i Sant Jaume i al 1307, també un altar dedicat a Sant Miquel i un espai pels castlans Tagamanent. En el segle XIV l'església de Santa Maria figura com a simple parròquia del Bisbat de Vic i serà al 1448, arran d'un document on es materialitza una demanda d'ajut per la reconstrucció i dotació de l'església que aquesta es bastirà de nou. Aquest document, localitzat al Registra Gratiarum de l'arxiu del Bisbat de Barcelona, esmenta que el conjunt de Santa Maria es trobava en situació de gran penúria a causa d'un seguit de sismes (el terratrèmol del 24 al 25 de maig amb epicentre a la zona del Vallès) que l'havien afectat seriosament. Es diu que l'església estava enderrocada en diversos punts i que a més de la reconstrucció era necessària la renovació dels ornaments i també els diversos objectes per al culte. Seguidament es procedí a la reconstrucció, pràcticament de nou, de les estructures arquitectòniques. Al llarg del segle XVI s'hi van fer algunes petites obres de manteniment i s'hi van afegir alguns retaules nous, com el de Sant Jaume, fet pel mestre Rafael Andreu; igualment al 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l'edifici afegint-se dues naus laterals i la Capella del Roser amb el seu retaule corresponent. També es va eliminar el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada on el 1627 s'hi posà una campana nova, alhora que es refeia la coberta de l'església. Documentalment ens consta que a mitjans del XVII, l'església fou, de nou, objecte d'algunes innovacions convertint-se en un fervorós santuari dedicat al culte marià, és en aquest moment quan es bastí la llegenda sobre la Mare de Déu trobada i es construí l'altar major i també la casa rectoral (1763). Al segle XIX se'ns documenta que al costat esquerra de l'església hi havia l'altar de la Puríssima (conegut també com l'oratori de Vilardebò) i l'altar de Sant Josep; mentre que al costat dret, hi havia l'altar de Sant Isidre (on hi havia la pica baptismal) i l'altar del Roser. A la capella fonda s'hi trobava l'altar del Sant Crist o del Santíssim sagrament. L'altar principal estava dedicat a Santa Maria. Malgrat les destrosses del temple, al llarg dels diversos conflictes bèl·lics, hi va haver un darrer intent de reconvertir el conjunt en casa monàstica. Aquest projecte fracassà i la parròquia es traspassà a l'església de Santa Eugènia del Congost, entre Aiguafreda i el Figaró, el 1940. L'any 1949 el senyor Josep Porter Rovira, va adquirir l'església i la casa rectoral a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent representada pel Rev. Adjutori Vilalta i Vilalta. El nou propietari reparà el sòl i arranjà el presbiteri de la nau nord construint-hi dos graons d'accés a l'absis, i l'any 1974 ho va vendre a la Diputació de Barcelona. Tres anys més tard la Corporació va declarar aquesta zona reserva natural i es començà a plantejar la seva restauració i adequació.

Enllaç amb informació del jaciment del castell:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-tagamanent

Època: segle XI

Descripció:

Tan sols resten alguns basaments de murs, corresponents a l'edifici principal i restes de murs de defensa en dos punts. Els únics vestigis documentats en les diverses intervencions arqueològiques realitzades a la zona de l'església de Santa Maria de Tagamanent, es troben a la capçalera i la nau de tramuntana.

Notícies històriques:

Es documenta des de l'any 945 l'existència d'un castell, aquesta data correspon a un primer document en què es fa referència a unes vinyes i unes terres situades "in termino de castro Tagamanent", a la Vallmagna, deixades a la catedral de Vic pel prevere Nectar. Aquest document juntament amb altres dos, del 947 i 990, fan esment de la venda d'un alou per part del comte Borrell II a Audesind i ens informen de la primitiva adscripció de Tagamanent a Ausona; i com a tal als vescomtes d'Osona (Udina Martorell, 1951, pp. 413-414). Un document mal datat del 1060, esmenta que Ramon Berenguer i la seva esposa Almodis donen als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda, la meitat de l'alou de Vallfornès; en aquest moment en que s'esmenta un espai fisíc real, una sala o residència, junt la seva coromina o hort i jardi pels comtes de Barcelona al Castell de Tagamanent i segurament també hi hauria una residència pels preveres. Al llarg del segle X apareix documentat junt amb altres castells d'Osona. El castell era habitat per una família de castlans, els Tagamanent, documentada des del 1082 (Català, 1969, pp.299-306). Més tard, passà als Cardona fins que al 1269, entrà a formar part del domini reial. El rei el va concedir en feu durant alguns anys, fins que al 1382 en va vendre la jurisdicció a Berenguer d'Hostalric. La propietat passà als Montbui al s. XV per casament, i més tard, als Rocabertí-Peralada. Des del XVI fou d'alta jurisdicció reial. Tingué un destacat protagonisme durant la guerra de Joan II (1462-1472) (Carreras, 1895, p.288) i el tornem a documentar prenent partit a favor de Felip V durant la Guerra de successió (1700-1714), i més tard durant la guerra del francés, quan fou escenari el 1812, de la victòria del guerriller Josep Manso sobre les tropes comandades pel general Lamarque (Canyameres, 1970, p.140). Aquest èxit significà el punt de partida de la carrera militar de Manso, arribant al càrrec de Capità General de Catalunya. Durant les excavacions realitzades al 1987 per Alvar Caixal i Mata, del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, no s'identificaren vestigis clars del castell, ja que l'excavació es centrà amb Santa Maria, però si que s'apuntaren estructures més antigues de difícil adscripció. A nivell jurisdiccional es parla de Tagamanent com a domini patrimonial annex al càrrec vescomtal d'Osona, documentat des del 947. Des del XI aquests vescomtes adoptaren el cognom Cardona i la seva jurisdicció comprenia tot el pla de la Calma, la Móra, la Castanya i Vallforners.

Enllaç amb informació del jaciment de l'església:

https://invarque.cultura.gencat.cat/card/5496

L'església de Santa Maria, juntament amb la seva rectoria i l'edifici annex a aquesta, es troben situades a l'extrem oriental de la petita plana que corona l'anomenat turó de Tagamanent (1.055 m). L'accés es fa a peu per un corriol que neix al turó de sant Martí on hi ha l'aparcament de vehicles. L'església presenta una planta anòmala de creu, amb una nau central coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i encapçalada per un absis de planta rectangular asimètrica, cobert també amb volta apuntada. Als laterals del cos central hi ha dues naus annexes cobertes amb voltes gòtiques de creueria. La nau de tramuntana té un absis rectangular, mentre que la de migdia no en té. Als peus de les naus hi trobem dos cossos adossats, del segle XVIII, d'alçades diferents i cobertes inclinades. La torre del campanar és al capdamunt de la façana de ponent i té la planta quadrada i la coberta plana. Malgrat que les primeres referències documentals sobre l'església proporcionen una data del segle XI, els resultats dels treballs arqueològics han posat en evidència l'absència d'estructures d'aquesta època. No obstant això, s'ha d'esmentar la presència d'una sèrie de murs a la nau de Tramuntana, força escadussers i orientats de nord a sud, i d'un altre llenç de gran amplada i consistència, que té la mateixa direcció que els anteriors i està situat a la capçalera. No es poden identificar, aquests murs, amb el temple romànic. Segons l'equip d'excavació podrien formar part de les dependències del recinte del castell, documentat des de l'any 945. No s'ha pogut constatar cap tipus de remodelatge arquitectònic del sector esmentat, llevat d'una lògica successió dels nivells d'ocupació del castell. En el segle XIV l'àrea del castell és abandonada i tot aprofitant com a fonaments part de la muralla de llevant es construeix una església. El temple tenia una capçalera rectangular i una porta oberta a la façana de ponent. La ceràmica trobada en els sediments confirma la datació del segle XIV. Quan a la planta, no se sap com era el tancament pel costat del migdia, ja que va ser arrasat en les reformes del segle XVIII. El fort desnivell del terreny a tramuntana ha permès recuperar els fonaments d'una capella lateral i del mur de tancament. Durant el segle XVII l'església va ser objecte de profunds remodelatges. L'any 2010 es va redactar un projecte de restauració i consolidació per tal de revaloritzar les estructures annexes a l'església de Santa Maria de Tagamanent i fer visitable el conjunt. Aquestes tasques, executades entre els anys 2012 i 2014, consistien a desenrunar la rectoria i l'antic Ajuntament, així com l'espai situat entre els dits edificis i l'església. Els objectius de les diverses intervencions es basaven a recuperar i identificar els edificis adjunts a l'església i l'Ajuntament, que antigament havia funcionat com a plaça pública. Així doncs, els treballs es van centrar en tres sectors ben diferenciats: la Casa Consistorial, la Rectoria i la Plaça, dels quals es va realitzar un estudi de paraments. Cal destacar, però, que els treballs de desenrunament es van aturar en el moment de trobar els paviments amortitzats abans del seu abandonament l'any 1936. Com a fruit d'aquestes intervencions, es van posar al descobert estructures del castell, estructures altmedievals al turó, restes de la rectoria i l'antic Ajuntament, així com de la plaça. Entre els anys 2016 i 2017 es va dur una intervenció arqueològica amb motiu de l'execució del "Projecte bàsic i executiu de restauració de l'església de Santa Maria i de consolidació i adequació de les construccions annexes en el conjunt monumental del castell de Tagamanent". Amb aquest projecte es realitzarà una sèrie de treballs de consolidació d'estructures arquitectòniques, així com desenrunatges de diferents espais tant de l'església com de l'antiga rectoria i de l'hostal. També es va dur a terme sondejos arqueològics, aquests puntuals, també es van fer diverses intervencions arqueològiques, aquestes destinades a millorar el coneixement sobre l'evolució de l'ocupació humana al turó de Tagamanent sobretot durant l'edat mitjana i també a resoldre problemàtiques concretes sobre el procés constructiu dels edificis del turó.

****************************************************