PLAÇA DE MARIA PERPINYÀ i SAIS
VERGES - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
On el vent escampa poemes
Som a la plaça de Maria Perpinyà i Sais,
la primera via pública vergelitana amb nom de dona, inaugurada el 8 de març del
2012, Dia de la Dona Treballadora, en honor de la periodista i poetessa Maria
Perpinyà i Sais (1901-1994), una dona avançada al seu temps.
De jove, Maria Perpinyà es
trasllada a Barcelona per treballar en diverses publicacions, en una de les
quals dedica una secció a les dones. Tradueix del francès al català i corregeix
en català, sense deixar la producció literària de contes, alguna novel·la i,
sobretot, poesia, qualificada de postsimbolista, on destaquen dos temes: la
terra, com a patrimoni i com a pàtria, i el vent.
Activista cultural i política,
feminista i republicana, signa el Manifest de les dones catalanes pro
amnistia dels presos polítics i socials el 1930, forma part de la Junta
Directiva d’Acció Femenina de Carme Karr, que el 1931 demanà al president Macià
el vot de les dones, i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (amb
Pompeu Fabra), i presideix la Secció Femenina d’Unió Democràtica de Catalunya.
Manté correspondència i amistat amb l’escriptora escalenca Caterina Albert.
La Guerra Civil trunca la seva
professió en negar-se a col·laborar amb un règim que prohibeix escriure i
parlar públicament en català.
Torna definitivament a Verges i
el 1955 revisa i actualitza els textos de la Processó, reestructurada pel seu
germà, Carles Perpinyà. Allunyada ja dels cercles intel·lectuals, continua
escrivint i ordena la seva obra poètica.
L’amor de Maria Perpinyà pel seu
poble natal es fa palesa en molts escrits, com mostra aquest fragment de Vila,
la meva vila:
Vila, la meva vila,
la dels gorgs de claror,
la dels conreus de joia
entre vinya i rostoll.
[…]
Ai, fada i missenyora,
de tots mos anys l’amor!
.jpg)
Maria Perpinyà i Sais neix a Verges el 6 de desembre
de 1901, filla de Narcís Perpinyà i Pietat Sais, propietaris de diverses
botigues del poble. Lectora i amb unes inquietuds intel·lectuals precoces,
cursa els estudis primaris a l’escola de monges dominiques de Girona. Cap a la
vintena, comença a enviar poemes a capçaleres de Barcelona i Terrassa, procés
pel qual coneix Octavi Saltor, que l’ajuda a publicar per primera vegada al
diari terrassenc El dia. És també gràcies a la intermediació de Saltor,
així com a la de Tomàs Roig i Llop, que a partir de 1928 prepara la desitjada
estada a Barcelona que li ha de permetre estar en contacte amb l’ambient
literari i intel·lectual efervescent de la ciutat.
Un cop a Barcelona, treballa al diari catòlic El
Matí des que aquest encara és només un projecte per acabar aportant-hi,
només fins a 1934 i segons el recompte que en fa la historiadora de la
literatura Neus Real, més de dues-centes col·laboracions entre contes,
narracions llargues, poemes, ressenyes, articles i adaptacions al català de
creacions literàries sobretot franceses. D’aquestes aportacions, en destaquen
els relats infantils, el terreny literari que, si bé que més per raons
ideològiques i morals que no pas estètiques, en aquell moment interessa més
a Perpinyà després de la poesia. El 1930 publica el recull de contes
infantils El follet sentimental amb il·lustracions de Josep
Longoria. També el 1930 apareixen publicades les seves traduccions del
francès Les aventures de Polzet, de Claude Roen, i Remordiment, de
Jeanne de Coulomb.
Mentre col·labora a altres diaris i revistes com La
Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, La Revista, La Nova
Revista, La Nau i D’Ací i d’Allà, el 1931 publica el llibre de
poesies Poemes, que per les seves virtuts líriques i la musicalitat
s'ha arribat a considerar d'influència postsimbolista. Editat per La
Revista, el llibre conté un pròleg de l’olotí Josep Maria Capdevila, director
d’El Matí i lligat a la fundació d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
També el 1931 és l’any en què es casa amb el periodista i
novel·lista Lluís Jordà i Cardona, amb qui tindrà tres fills.
Perpinyà esdevé una figura important de l’òrbita
intel·lectual catalana durant els anys de la República. Membre de l’Associació
Protectora de l'Ensenyança Catalana i de la secció femenina d'UDC,
és una conferenciant habitual en l’àmbit catalanista i sobre temes femenins,
xerrades de les quals destaca «La meva visió del feminisme», pronunciada
l’octubre de 1930. Aquell mateix any, l’autora signa el manifest pro amnistia
de les dones i el 1931 passa a formar part de la junta directiva de l’Acción
Femenina presidida per Carme Karr.
El 1936 veu la llum el seu segon recull poètic, Terra
de vent, editat també per les Publicacions de La Revista i que, en un to
elegíac, gira entorn un paisatge de natura civilitzada per fer un cant a
les persones que habiten i modelen la terra. Quan gràcies a aquesta
publicació i les seves col·laboracions a la premsa sembla que arranca una
carrera literària sòlida, l'esclat de la Guerra Civil i la implantació de la
dictadura franquista trenquen la progressió de l’escriptora, que perd la seva
feina principal a causa del tancament d’El Matí. La impossibilitat de
publicar en català, fa que a la família pateixin unes dificultats econòmiques
que només poden acabar resolent quan el marit troba feina a l’agència de
notícies Fabra, després Agència EFE.
A mitjan dècada dels cinquanta, i ja alliberada de les
càrregues que li han implicat la vida familiar, Perpinyà torna
definitivament a Verges i reprèn la creació literària, malgrat que fins avui
bona part de l’obra resta inèdita. És un període d'ostracisme dur i de poc
reconeixement, fins al punt que els articles periodístics de l'època que la
volen reivindicar no saben on localitzar-la, com queda palès en un article de Josep
M. Bertran Teixidor publicat al diari Los Sitios de Gerona de
1966. El 1975 publica dos poemes dins del recull poètic Les cinc
branques, editat entre d’altres per Saltor i Esteve Albert. El mateix any
publica al Noticiari parroquial de Verges el poema Dansa de la
mort a Verges, que és musicat el 1977 per Josep Maria Cervera. Un any després,
Edicions Cedro publica un altre recull de poetes contemporanis, 31 Poetes
d'avui, on s’inclouen sis poemes de Perpinyà. Durant aquesta etapa, a
més d'escriure, mai no deixa de traduir i corregir textos en llengua
catalana.
Maria Perpinyà mor a Banyoles el 6 de juliol de
1994.
*********************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada