OLIANUS - ULLÀ

ULLÀ - EL BAIX EMPORDÀ 

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

El document més antic conservat que fa referència a Ullà, Olianus, signat per l’emperador carolingi, data de l’any 834 (segle IX).

Aquest document confirma que la vil·la, situada en el comtat d’Empúries, pertanyia al bisbat de Girona tenia els termes ben definits. Limitava al nord amb Bedenga (Bellcaire), a l’oest amb Caneto (Canet), al sud amb el Ter i Aqualta (Gualta) i a l’est amb Torrocella (Torroella). En altres documents medievals es fan servir les variants Oliano, Oliana, Uliano o Huliano, derivades del nom propi llatí Aulus / Aulius, que recorda el passat romà del poble.

I és que l’origen del poblament estable a Ullà és molt antic. A la falda del Montgrí s’han localitzat diversos jaciments de transició de l’època ibèrica a la romana, segles II – I aC, segurament dedicats a la ramaderia i a l’agricultura.

Cugots són els d’Ullà

Aquesta expressió popular és el sobrenom amb el qual es coneix a la gent d’Ullà, sobretot emprat com a malnom pels veïns de Bellcaire i de Torroella.

Cugot sembla que fa referència al vestit dels frares, la cogulla, túnica amb caputxa. D’aquí prové el nom d’una planta que creix en garrigues i roquissars del Montgrí, coneguda com el Frare Cugot. Cal recordar que a Ullà hi havia una comunitat de canonges.

En el refranyer popular també es troba l’expressió “bona gent a Ullà”.

Recreació idealitzada del jaciment ibèric localitzat al paratge de Matacans, als peus de la muntanyà d'Ullà.

Dibuix: Jordi Sagrera

Frare Cugot, Arisarum Vulgare. La flor d'aquesta planta recorda a un frarevestit amb la cogulla i amb la caputxa posada.

***********************************************

Enllaç amb informació:

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/ulla-0

El lloc era possessió dels bisbes de Girona des del segle IX. El document més antic, del 834, és un precepte de Lluís el Piadós que reconeix al bisbe Guimer, entre altres dominis del pagus d’Empúries, villam nuncupatam Olianus cum suis terminis. El 4 de juny de l’any 879 s’hi celebrà un judici en presència del comte Sunyer II d’Empúries per a dilucidar la propietat d’unes terres que foren reconegudes al bisbe de Girona per haver-se demostrat que pertanyien al terme d’Ullà (en el document que registra el plet s’esmenta per primera vegada el nom de Torroella); un judici de característiques similars tingué lloc el 881 a Purtos (poblat identificat recentment pel grup Geseart).

L’església d’Ullà és esmentada el 1117, en una donació del bisbe de Girona Berenguer Dalmau. El 1121 el prevere Pere Vidal hi fundà la canònica regular augustiniana de Santa Maria d’Ullà amb el consentiment del mencionat bisbe de Girona, de l’arquebisbe de Tarragona, el futur sant Oleguer, del comte d’Empúries, Ponç Hug I, i del senyor de Torroella de Montgrí, Ponç Guillem. El cenobi fou construït a la part baixa del terme, prop de la riba del Ter. Segons el Cronicó d’Ullà, que es conservava al monestir, la canònica sofrí un greu saqueig en una incursió musulmana procedent de Mallorca, durant la qual els sarraïns degollaren alguns canonges i se n'endugueren captius d’altres (cal tenir en compte que la mar era aleshores molt més pròxima d’Ullà). La proximitat del Ter fou, d’altra banda, causa de nombroses calamitats per al cenobi. El darrer quart del mateix segle XII el temple era colgat per la sorra portada per les revingudes del riu i hom hagué de bastir una nova església damunt l’antiga, que fou consagrada el 1182 per Berenguer, arquebisbe de Tarragona, i Ramon d’Orusall, bisbe de Girona. Al mateix temps hom confirmà a la canònica diverses esglésies de la comarca (la de Sant Andreu d’Ullà i les de Bellcaire, Canet de Verges, Casavells, Matajudaica, Llabià i Fontanilles).

La jurisdicció d’Ullà, de la mitra gironina (hi tingueren també drets els senyors feudals de Torroella), motivà nombroses desavinences entre els comtes de la primera dinastia emporitana (que conservaven l’alta jurisdicció) i els bisbes, que foren protegits per la corona en la defensa dels seus interessos. La desviació del braç del Ter que desembocava a Empúries vers el que desembocava prop de Torroella produí a la fi del segle XIII greus inundacions a les terres episcopals i reials d’Ullà i Torroella, i el 1303 es redactà a la cort de Girona un memorial de greuges dirigit al comte Ponç V d’Empúries. El 1311 el bisbe dictà una excomunió contra els qui s’apoderaven a Ullà de les aqualexias (terres que deixava l’aigua), que encara s’anomenen a la comarca aigualleixos. La comunitat d’Ullà decaigué amb l’entrada dels priors comendataris des del 1452 i fou secularitzada el 1592 i convertida en col·legiata regida per un prior i quatre canonges. Les riuades continuaren fent estralls i ensorraren l’església consagrada el 1182. Hom construí un nou temple al centre del poble d’Ullà, l’actual parròquia, on es traslladaren els canonges el 1804 i romangueren fins a l’extinció de la col·legiata (1835).

***********************************************