Seguidors

dimecres, 30 d’agost del 2023

CASA HOSPITAL

TORROELLA DE MONTGRÍ - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa 

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/














***************************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XVI – XVII

Descripció:

Gran edifici situat al carrer Major, a la cantonada amb el de Pi i Margall, format per planta baixa, pis i golfes, amb coberta de teula a dues vessants, amb el carener paral·lel al carrer Major. La façana principal apareix molt modificada, encara que conserva l'antiga porta d'accés d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra, avui convertida en finestra (l'actual entrada és a la dreta de la façana). L'element més remarcable del conjunt és la finestra amb relleus que representen testes humanes i d'àngels. Cal també fer esment del ràfec de coronament. La façana lateral és de composició més simple, amb obertures allindades.

Notícies històriques:

Gran casal bastit durant els segles XVI-XVII i molt modificat en èpoques posteriors. A una finestra hi figura l'any 1733.

***************************************************

Altre enllaç amb informació:

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9735

***************************************************



PEIXATERIA VELLA

VILANOVA i LA GELTRÚ - EL GARRAF

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/




**************************************************
A l'inventari del patrimoni històric arquitectònic i ambiental publicat per l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú diu:

Època: segle XIX

Data de construcció: any 1858. Arquitectura neoclàssica

Autors: Josep Salvany i Juncosa, mestre d’obres. Any1926 (projecte de coberta): Josep M. Miró i Guibernau, arquitecte.; any 1981 (projecte de restauració): Joan Canal i Vilalta, arquitecte.

Descripció:

Edifici de planta baixa, compost d’un cos de planta el·líptica i d’un atri de planta rectangular. Centrada en l’el·lipsi, cúpula de base decagonal amb finestres al tambor i coberta de pavelló sustentada per columnes fines de ferro colat. Coberta plana amb solera de rajola a la resta. Façana a dos carrers de diferent rasant. Accessos a través d’escales. Parets perimetrals de càrrega. Columnes centrals de ferro colat. Jàsseres i bigues de fusta. Ambdues façanes, de composició simètrica amb un portal central i dos finestrals laterals, tots d’arc de mig punt i amb reixes. La façana al carrer de la Unió és més ampla i alta, amb base d’aplacat de pedra, bandes encoixinades en els pilars, cornises i coronament amb escut i grup escultòric. Aquesta escultura de terracota està formada per l’escut de Vilanova i a cada costat, uns nens, símbol de prosperitat i fertilitat. Acompanyats d’utensilis mariners. Espai interior únic amb una graderia perimetral. Petits espais residuals destinats a dependències de servei. Paraments estucats. Paviments de gres. Embigats de fusta vista. Il·luminació zenital a través de les obertures de façana. L’espai interior: adaptació d’una tipologia edificatoria rígida dins la trama urbana. Fàbrica de totxo, elements estructurals de ferro colat i fusta. Sòcol i escales de pedra. Paviment de gres. Reixes de ferro forjat.

Valoració:

És un edifici de mitjan segle XIX, del corrent neoclàssic basat en els models greco-romans, que van donar lloc a una arquitectura monumental que reprodueix freqüentment el temple clàssic i la composició simètrica per donar-li un nou sentit en la societat civil. S’ha de remarcar la distribució interna en forma d’el·lipse, poc habitual en mercats de l’època. Destaca l’escultura feta de terracota amb l’escut de Vilanova, i la representació de les arts de pesca.

Dades històriques:

L’any 1831 es va formar el primer tram del carrer de la Unió en cobrir-se el torrent de la Pastera des de la plaça del Pou fins a l’actual plaça de la Peixateria. En el mateix any, l’Ajuntament va acordar construir una peixateria sobre l’esmentat tram, que es va inaugurar l’any 1834. La continuació del carrer de la Unió fins a l’antic pont de la Pujada del Cinto va obligar a la demolició de la peixateria l’any 1855 i a la substitució per l’actual Peixateria Vella, construïda al costat de la de 1834 sobre l’antic fossar de la parròquia de la Geltrú. 

El 8 de setembre de 1858 es va inaugurar el nou edifici. El projecte havia estat aprovat per l’Acadèmia de Belles Arts, l’any 1857, i la construcció dirigida pel mestre d’obres Josep Salvany i Juncosa. La Peixateria Vella és el primer edifici a Vilanova, i un dels primers exemples a Catalunya, d’utilització del ferro colat com a element estructural, encara que combinat amb elements de fusta, que es va projectar només quatre anys després que l'enderrocat Gran Saló dels Camps Elisis a Barcelona. 

L’any 1926 es va realitzar el projecte de coberta per l’arquitecte municipal Josep M. Miró i Guibernau. Inaugurat l’actual Mercat Municipal, l’any 1941, la Peixateria Vella es va desallotjar i, el mateix any, l’arquitecte municipal Josep M. Miró i Guibernau va projectar un alberg que no es va realitzar. L’any 1969, es va redactar un projecte de residència per a professors pels arquitectes Martorell, Bohigas i Mackay, que tampoc es va realitzar. L’any 1981, es va projectar i realitzar la restauració de l’edifici segons projecte de l’arquitecte Joan Canal i Vilalta. Ha estat estatge social de l’Associació de Veïns de la Geltrú, i des del 1972 fins a l’adquisició del seu local social, l’edifici va ser utilitzat per la colla castellera Els Bordegassos de Vilanova per assajar el seus castells. 

L’obertura de la plaça de la Peixateria ha permès una major visualització d’aquest edifici, que actualment és un equipament municipal del que poden fer ús les entitats o grups culturals de la vila que ho demanin.

Projecte com a habitatges per a mestres de l'escola Sant Jordi. Maqueta any 1969.MBM

Peixateria vella vista des del carrer de l'Unió a inicis del segle XX. 

Imatges i records Vilanova i la Geltrú pàgina 14.

**************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/4477

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=801

https://www.vilanova.cat/directori/detall?id=3788

**************************************************



 

TEATRE PRINCIPAL

VILANOVA i LA GELTRÚ - EL GARRAF

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 




**************************************************
A l'inventari del patrimoni històric arquitectònic i ambiental publicat per l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú diu:

Època: segle XIX

Autors: 1835-1837: Josep Buxareu i Gallart, arquitecte.; 1926: portal C. Teatre; Josep Maria Miró i Guibernau, arquitecte.; 1942 (reforma habilitació cinematògraf): Josep Maria Miró i Guibernau, arquitecte; 1984 (rehabilitació): Cyril Inness Nundy, arquitecte.; 2007-2009 (obres de reformes i de rehabilitació): segons projecte d’Alejandro Delmàs, Jesús González Rodríguez, arquitectes. i Ana María Isabel Fuentes Montiel arquitecta. de l’Ajuntament.

Descripció:

Edifici de planta rectangular compost per un cos de vestíbuls, un cos de platea, un cos d’escenari amb sota escenari i un cos de retro-escena. El cos platea de planta en U amb 3 pisos perimetrals de llotja en voladís, l’últim amb amfiteatre posterior. El cos d’escenari ocupant tota l’alçada de l’edifici. La retro-escena amb soterrani de servei, magatzem i camerinos. Escales laterals d’accés als pisos. Coberta a dues vessants. Estructura Parets de càrrega de pedra i de totxo massís. Encavallades de fusta. Coberta de teula àrab. Cos de la retro-escena amb embigat de fusta. Façanes Façana principal composada sobre eixos verticals Planta baixa amb 3 portals centrals i 2 finestres laterals. Planta primera amb 3 balcons centrals de mig punt, barana de balustres i 2 finestres laterals. Planta segona amb 5 finestres. Cornisa de coronament amb ull de bou al capcer. Façana lateral composada segons 5 eixos verticals sobre els que s’obren 3 pisos de finestres allindades i les portes d’emergència. Vestíbul d’entrada amb accés als pisos per dues escales laterals. Platea i pisos amb corredors perimetrals. Foyer del primer pis a doble espai. Cabina de projecció afegida a la planta segona. Materials Pedra als brancals i llindes dels portals de planta baixa. Totxo. Arrebossats exteriors. Paviments de suro. Materials ignífugs. Com element singular cal destaca la pròpia tipologia de l’obra.

Dades històriques:

El Teatre Principal, situat al capdamunt de la rambla Principal, comparteix amb la casa Mercedes Soler i la casa Panxo Ferrer un dels conjunts de façanes més característiques de la fisonomia vuitcentista de la Rambla. 

El Teatre Principal va ser iniciativa de Josep Anton Marquès i Torrents, Joan Planas, Joan Jacas i mossèn Pau Santmartí, administradors del Sant Hospital, amb la intenció d’augmentar els ingressos que l'hospital rebia del teatre de la Casa de Comèdies, l’actual La Sala, inaugurada el 1804, que havia quedat petit per a la ciutat, motiu pel qual van promoure, l’any 1835, la construcció del Teatre Principal. 

El Teatre Principal es va edificar entre 1835 i 1837 en terres de la sínia de Frederic Oliver. Tres vies de finançament van possibilitar la seva construcció: Joan Creus, rector de Sant Antoni i hereu d'Oliver, va donar la parcel·la; l'administració de l'Hospital va sufragar un quarta part de les obres i diversos vilatans van aportar la resta. 

D’acord amb els cànons de l’època, el nou teatre va ser construït a l’italiana, dins el neoclassicisme de la primera meitat del segle XIX, segons el projecte de l’arquitecte Josep Buxareu i Gallart, aprovat per la Real Academia de San Fernando el 13 de març de 1836. El Teatre Principal va ser anomenat inicialment el Nuevo Teatro per distingir-lo de la Casa de Comèdies, la qual, una vegada inaugurat, l'any 1837, va cedir tots els utillatges, il·luminacions (de cera i gas) i elements del vestuari del teatre vell al Teatre Principal. 

L’any 1854 es van fer les primeres reformes, potser a causa de les llargues temporades que havia estat tancat, malgrat les diferents subhastes que s’havien cantat per arrendar-lo. L’any 1862, es van realitzar noves reformes per ampliar la capacitat de públic, es va endarrerir l’escenari i es van afegir tres rengles més de cadires i noves llotges. A partir de 1892, les entitats locals el van utilitzar per a balls de societat, representacions o concerts. El Teatre Principal va exhibir per primera vegada cinema el 1902. L’any 1926, es va obrir un portal a la façana del carrer del Teatre, amb la conformitat de l’arquitecte municipal Josep M. Miró i Guibernau. 

L’any 1942, es van realitzar reformes per a habilitació com a cinematògraf segons un projecte de l’arquitecte Josep M. Miró i Guibernau. El Teatre Principal va romandre tancat per la Guerra Civil fins el 1945, any que un empresari local el va arrendar amb l’exclusiva finalitat d’exhibir cinema. El 1946 el Teatre esdevé un cinema després que el propietari del cinema Bosc l'arrendi a l'Hospital. Per adaptar el teatre a cinema es va construir la cabina de projecció de la segona planta, es va endarrerir l'escenari i van desaparèixer les llotges de prosceni. 

L’any 1984, es va redactar un projecte de rehabilitació com a teatre per l’arquitecte Cyril Inness Nundy. L’any 1985, l’Ajuntament va adquirir el Teatre Principal i el va dotar d’un pressupost i estructura administrativa per portar una programació estable. El 19 d’abril de 1985, el Teatre Principal es va inaugurar. El projecte de rehabilitació i acondiciament contemplava diferents fases. Les dues primeres fases dedicades a la sala del teatre, la qual va ampliar la seva capacitat i la tercera entre 1987 i 1988 de restauració de la façana i la construcció d’un edifici annex per acollir camerinos, les oficines i una sala polivalent. 

El Teatre Principal va tancar les portes el setembre de 2006. Els pas dels anys havia afectat l'edifici, en especial la coberta. Mancances en temes de seguretat i la voluntat de modernitzar el conjunt de les instal·lacions i equipaments van impulsar la reforma per adaptar-la a la normativa vigent. 

L'any 2007 es van iniciar les obres de remodelació, que van finalitzar l'octubre de 2009, segons projecte d’Alex Delmàs Camacho, Jesús González Rodríguez, arquitectes, i Ana Maria Isabel Fuentes Montiel, arquitecte de l’Ajuntament. 

Des de la seva adquisició per part de l'Ajuntament, el Teatre Principal, ha estat un dels equipaments culturals més importants de la ciutat; ha acollit espectacles tant de teatre, música, dansa i cinema, com lúdics i polítics.


Imatge històrica de l'escenari. Fons documental de l'Arxiu Comarcal del Garraf. Any 1940

Imatge d la platea després de la reforma. Fons documental de l'Arxiu Comarcal del Garraf. Any 1950

Imatge del vestíbol d'entrada. Fons documental de l'Arxiu Comarcal del Garraf. Any 1940

Fotografia actual de la sala. Any 2009

**************************************************
Altres enllaços amb informació:



**************************************************




CASELLA DEL PEÓ CAMINER

SANT FELIU DE PALLEROLS - LA GARROTXA 

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/




**********************************************
Enllaç amb informació:

Les caselles dels peons caminers van ser, durant molts anys, les residències dels treballadors del Ministeri d’Obres Públiques encarregats del manteniment dels camins i carreteres.

El peó caminer era l’encarregat de cuidar a peu de camí de l’estat de la carretera a cada llegua, unitat de distància equivalent a uns cinc quilòmetres i mig. A Espanya va ser al segle XVIII concretament en 1759 i durant el regnat de Ferran VI quan es va crear la figura del peó caminer. Les caselles dels peons caminers van ser, durant molts anys, les residències dels treballadors del Ministeri d’Obres Públiques encarregats del manteniment dels camins i carreteres.

**********************************************

Altre enllaç amb informació:

https://www.descobrir.cat/ca/notices/2018/05/les-caselles-de-peons-caminers-4216.php

Per què servien les caselles de peons caminers? 

Al llarg del paisatge de les nostres antigues carreteres encara es conserven una tipologia de construccions que ben sovint hem vist: les caselles dels peons caminers. Amb unes formes gairebé idèntiques atesa la reglamentació de la seva construcció, aquestes construccions servien per aixoplugar i allotjar els treballadors que tenien encarregada la tasca de conservar un determinat tram d’una carretera i per guardar-hi també els seus corresponents materials i eines de treball. 

Habitades per una o dues famílies de peons 

Des de l’antiguitat sempre han existit diferents models de vies de comunicació (camins de ferradura, camins carreters, camins rals, etc.) que, sense un manteniment estructurat ni regulat, solien estar sempre en un estat lamentable de conservació. És l’any 1852, durant el regnat d’Isabel II, que es determina i es regula la construcció, la ubicació i el disseny de les primeres caselles de peons caminers. El 1867, amb el reglament d’organització d’aquests treballadors, es comença a determinar i clarificar aquesta nova forma de manteniment i servei de les noves carreteres i el seu entorn.
Els peons caminers, a més de fer les reparacions i les tasques de manteniment del seu tram de carretera, havien d’actuar de policia de trànsit i carreteres i "encarregar-se de mantenir en bon ús els camins del tram que se li encomanava tots els dies de l'any des de la sortida fins a la posta de sol, i denunciar aquells transeünts que causessin danys en les carreteres i les seves zones de servitud".

Cada peó o parella de peons caminers agrupats a l’entorn d’una d’aquestes caselles tan habituals a les nostres carreteres tenia establert un tram d’entre 15 i 30 quilòmetres, segons la dificultat de la via. A cada peó se li assignava una d’aquestes caselles, on podia viure-hi també la seva família. Molt sovint, però, hi habitaven dues famílies, al llarg de tot l’any, hivern i estiu. 

Unes construccions molt senzilles i semblants entre si 

Les caselles, algunes de les quals encara podem veure a les nostres carreteres, eren molt semblants entre si i seguien uns models constructius establerts i predeterminats. Habitualment aquestes construccions eren de planta rectangular i teulada a dues aigües, amb dues xemeneies, amb una senzilla sala menjador amb llar de foc i dos petits armaris de rebost.
Els dormitoris, que es situaven a continuació, poden variar entre dos i quatre. A tocar de la casella, o en alguns casos com a pati interior, existien construccions auxiliars que permetien disposar de llenyer, lavabo, quadres per als animals destinats a transportar materials i un imprescindible dipòsit d’aigua de pluja.
Atès el modest sou que rebien els peons caminers, es permetia que aquests tinguessin un petit hort i algun corral per criar bestiar per a consum propi.
 

Quatre models de caselles

Malgrat les singularitats, hi ha quatre models generalitzats de caselles de peons caminers. El model més simple és el que es va establir l’any 1859, que tenia una superfície de 110 m². El segon model, datat en projectes del 1897, té l’entrada pel lateral de la casella i permet allotjar dues famílies. El model de 1898 afegeix més habitacions, un primer pis, un cobert adossat i forn i pou al costat mateix de la casella.

L’últim model planificat serà el de l’any 1950, que parlava ja d’adequar aquestes noves construccions a l’entorn del paisatge i als models arquitectònics de l’entorn. No es plantejava, en aquest cas, un model uniformitzat, fet que permet veure encara a les nostres carreteres alguns d’aquests models “singulars” o individualitzats.
A cada costat de la casella hi anaven pintades les distàncies quilomètriques a la ciutat o al poble més proper.
 


Als anys 1960-1970 comencen a abandonar-se

Amb la millora de les condicions de vida, les caselles van començar a abandonar-se en els anys 1960-1970 per convertir-se en magatzems de materials i, posteriorment i en alguns casos, esdevenir habitatges de segona residència. Si ens fixem en el paisatge de les nostres antigues carreteres, descobrirem aquestes singulars construccions que van estar lligades estretament a sistemes tècnics de conservació i manteniment de les vies de comunicació de la societat industrial del nostre país i, a la vegada, ens permetrà posar en valor alguns dels models més destacats i ben conservats d’aquest patrimoni.

**********************************************

Altres enllaços amb informació:

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/03/casella-dels-peons-de-camins-sant-feliu.html

https://www.diaridegirona.cat/ultimes-noticies/2011/09/22/sant-feliu-pallerols-49424752.html

**********************************************

 

 

 

 

 





ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA

SANTA SUSANNA - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 








***********************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XVIII - XX

Descripció:

Ermita d'una sola nau de planta rectangular i amb un absis semicircular. La construcció està orientada a sudest i davant de la porta hi ha un porxo. La façana està coronada per un companar d'espadanya d'un sol ull. A la part posterior, a l'oest, hi ha una petita la sacristia adossada a l'edifici principal. Tot l'exterior està arrebossat i emblanquinat i l'interior de l'església està decorat amb un mosaic tipus trencadís amb motius marins.

L'ermita forma part del terme municipal de Santa Susanna, tot i que és propietat de l'Ajuntament de Pineda de Mar i té molta devoció en aquesta segona població.

Història:

L'ermita va ser construïda l'any 1715 per iniciativa del col·lectiu de mariners de la zona. La família Caralt de Calella en va ser propietària i ara pertany a l'Ajuntament de Pineda de Mar, tot i que està dins el terme municipal de Santa Susanna. L'any 1981 es va restaurar i es va decorar l'interior amb un mosaic obra de Josep Perpiñà.

***********************************************

Altres enllaços amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/8818

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2014/12/ermita-de-la-mare-de-deu-de-gracia.html

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1293

https://www.stasusanna.cat/santa-susanna/informacio-del-municipi/155-llocs-dinteres/ermita-de-la-mare-de-deu-de-gracia.html

***********************************************



CAPELLA DEL SANT CRIST DE BALASC

SANTA SUSANNA - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 






************************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XIX

Descripció:

Petita capella o oratori d'una sola nau, amb coberta de doble vessant i el carener perpendicular a la façana, que està orientada a l'oest. L'accés és per una porta amb l'arc apuntat i al capdamunt té un campanar d'espadanya d'un sol ull. El ràfec de la teulada està decorat amb una cornisa de dents de serra. Als dos laterals s'observen dues grans obertures amb arc de mig punt tapiades amb maons. A l'interior hi ha quatre graons on hom diposita rams de flors en ofrena al Sant Crist, representat amb una gran escultura a la paret. És un model de capella d'estil historicista.

Història:

A l'escriptura de la propietat no hi figura la data de construcció però per l'estil i les notícies històriques probablement és de finals del segle XIX. Després de la Guerra Civil, durant la dècada de 1940, va ser restaurada perquè havia estat saquejada i incendiada.
En l'ofrena del Divendres Sant es canta col·lectivament el recordatori poètic al Sant Crist de Balasc. És una composició de caràcter popular que recorda la passió de Crist i demana la Glòria pels feligresos.

************************************************

Altres enllaços amb informació:

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/04/la-petite-chapelle-del-sant-crist-de.html

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/9056

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3150

************************************************



dimarts, 29 d’agost del 2023

 TORRE DE L'HORT DE L'HOSPITAL o TORRE DE LA IMMORTALITAT

VILANOVA i LA GELTRÚ - EL GARRAF

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/








**************************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XIX

Data de construcció: Època contemporània. 1834 (Coroleu) o 1837 (Vicenç Carbonell) 1839 (PEC-87). Primera Guerra Carlina (1833-1840)

Descripció:

Situada als afores de Vilanova, prop del torrent de la Pastera i de la Torre d'en Garrell. Actualment forma part del pati de l'hospital, adossada a la confluència dels murs que el delimiten. Té planta aproximadament el·líptica i forma troncocònica. S'accedeix des del pati mitjançant una rampa. És construïda amb carreus de pedra petits i irregulars i encara poden distingir-se algunes espitlleres i merlets amb esplandit, així com la cornisa de coronament de maó.

Notícies històriques:

Es construí l'any 1839 amb finalitat defensiva, en temps de la Primera Guerra Carlina. Durant la Segona guerra Carlina (1846-1849) el brigadier Manuel Salamanca va fer aixecar al seu costat murs amb espitlleres que la integraren al recinte fortificat.

**************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=791

https://www.vilanova.cat/directori/detall?id=36201&id_tema=140660

**************************************************