Seguidors

dissabte, 24 de febrer de 2018

ESGLÉSIA DE SANTA MARGARIDA D'EMPÚRIES
L'Escala - l'Alt Empordà

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa






Enllaç amb informació,descripció i fotos:
que diu:

Època: segle X

Descripció:

Situada a l'oest del nucli urbà de la població de l'Escala i al sud-est del nucli de Sant Martí d'Empúries, l'extrem de ponent del turó emporità, al pla de Santa Margarida. Molt propera a l'enllaç amb la carretera GI-623.
Es tracta de les restes d'un edifici de planta rectangular i d'una sola nau, amb absis de ferradura. Actualment, l'estructura conserva un alçat aproximat d'uns 4metres. L'absis procedeix del temple original i manté l'arrencament de la volta, probablement de quart d'esfera, que cobria a questa part. A l'interior del temple, un pilar quadrat de maó suporta el seu pes i l'apuntala. Tant els murs de la nau com el frontis de l'església pertanyen a una reforma d'època moderna. L'edifici està bastit majoritàriament amb pedra de mida mitjana desbastada, disposada formant filades regulars i lligada amb morter de calç. Hi ha pedres petites disposades entre les juntures per regularitzar el parament. S'observen algunes reparacions als murs delimitades amb cinta, que utilitzen fragments de material constructiu per a la rehabilitació de l'estructura. També hi ha forats de bastida formats per quatre pedres ben desbastades. A l'interior de l'església es conserven dues pilastres adossades als murs laterals i, al centre de la nau, les restes d'un baptisteri datat als segles VI-VII. Es tracta de les restes d'una piscina baptismal, recoberta amb peces de marbre.
 

Notícies històriques:

El primer document que esmentà aquesta església data del 1279, a les Rationes decimarum com "capella sancte Margarite", i posteriorment es esmentada a diversos document. Cal ressaltar, entre aquests, l'acta de fundació del monestir de monges benedictines de Santa Maria de Vilanera, l'any 1328, on l'església es esmentada, per primera i única vegada, sota les advocacions de santa Margarida i sant Just.
Gràcies a la documentació escrita per Francesc Montsalvatge, que va estar al temple en una visita pastoral el 1601, sabem que l'església manté el culte com a mínim fins al començament del segle XVII.
Posteriorment, vers el darrer quart del segle XVIII, en un mapa d'aquest paratge, apareix ja com derruïda.
Les excavacions arqueològiques dels anys 50 varen exhumar restes d'una piscina baptismal en forma hexagonal i recoberta amb peces de marbre. Aquest element sembla indicar que el temple té els precedents en un petit edifici baptismal que podria datar, probablement, dels segles VI o VII. En canvi, l'element més antic de l'actual església correspondria a l'absis de ferradura, del segle X, considerant així la construcció com preromànica. Encara així cal situat els murs actuals de la nau a alguna reconstrucció posterior, d'època post-medieval .
Aquest edifici, però, es troba al damunt d'unes restes, molt més extenses i antigues, que podrien pertànyer a una gran vila suburbana, a un cenobi o a un complex episcopal.
Els darrers treballs d'excavació, realitzats l'any 2003, han permès determinar-ne fins a tres fases de reformes, segons les quals, la piscina original fou reduïda i posteriorment reconvertida per batejar segons el ritual de l'ablució. A tocar d'aquesta estructura, avui, gràcies als darrers treballs, sabem que es va dipositar una tomba privilegiada en un sarcòfag monolític, amb coberta a doble vessant i rematat amb sis acroteris. Al damunt de la coberta, sobre una preparació d'opus signinum, es va col·locar una lauda sepulcral feta amb tessel·les de diversos colors. La composició d'aquesta lauda segueix els models cristians nord-africans, cosa que permet proposar una datació en el primer quart del segle V. Aquesta lauda està formada per un rectangle central, voltat de sanefes, a l'interior del qual hi havia una inscripció en tres línies que contenia el nom del difunt i el seu càrrec, seguit d'una fórmula funerària.

La transcripció de text seria la següent:

(.....................................................PV)S QUIESCET

GAVDET SPIRITVS QVE IN CRISTO LETA

TVR·PLVS MINVS VIXIT ANIS LX

"(............................) bisbe (?), (aquí) descansa.

Frueix l'esperit que s'alegra en Crist.

Va viure més o menys seixanta anys".

Desgraciadament, el nom i el càrrec del personatge masculí sebollit es va malmetre posteriorment quan calgué perforar el paviment per dipositar-hi altres tombes privilegiades. És clar que l'espai sobrer es va reservar com a lloc per a seguir-hi enterrant personatges principals, al costat i a l'empara del primer, que durant un llarg període fou l'únic.
Per la seva disposició, aquest epitafi es podia llegir pels que accedien al baptisteri, des del nord, on hi hauria l'accés principal, probablement, des de la basílica. Això fa pensar en l'existència d'un enorme complex, a la zona de Santa Margarida. Una foto aèria va permetre detectar al subsòl diverses estructures arqueològiques. Però, de moment, es coneixen només una mínima part. Si la troballa d'aquesta tomba es pogués complementar amb uns edificis que es poguessin identificar com a seu episcopal, podríem pensar que ens trobem davant de la tomba d'un bisbe emporità, de nom desconegut, anterior al primer, Pau, que recullen els cànons conciliars dels anys 516 i 517 dC.
 






Altre enllaç amb informació,descripció i fotos:
que diu:

Església preromànica sufragània de Sant Martí d'Empúries, situada molt a prop d'aquest nucli. Va ser construïda damunt de les restes del que podia haver estat una vil·la romana o un antic cenobi, de cap al segle V, excavat modernament. L'església es degué alçar cap al segle X tot i que alguns murs responen a una reconstrucció posterior. És un temple de nau única capçada amb absis de ferradura. Va tenir culte fins el segle XVIII. Actualment es troba enrunat.










Altre enllaç amb informació i descripció:
que diu:

L'Església de Santa Margarida es troba al límit de ponent del turó emporità, a tocar les terres humides. En aquest lloc, avui es conserven les restes d'una església preromànica, que segons la documentació, fou sufragània de la parroquial de Sant Martí d'Empúries i va estar oberta al culte fins al segle XVIII. Aquest edifici, però, es troba al damunt d'unes restes, molt més extenses i antigues, que podrien pertànyer a una gran vila suburbana, a un cenobi o a un complex episcopal.D'aquestes restes anteriors se'n coneixia un baptisteri i els darrers treballs d'excavació han permès determinar-ne fins a tres fases de reformes, segons les quals, la piscina original fou reduïda i posteriorment reconvertida per batejar segons el ritual de l'ablució.A tocar d'aquesta estructura, avui, gràcies als darrers treballs, sabem que es va dipositar una tomba privilegiada en un sarcòfag monolític, amb coberta a doble vessant i rematat amb sis acroteris. Al damunt de la coberta, sobre una preparació d'opus signinum, es va col·locar una lauda sepulcral feta amb tessel·les de diversos colors. La composició d'aquesta lauda segueix els models cristians nord-africans, cosa que permet proposar una datació en el primer quart del segle V. Aquesta lauda està formada per un rectangle central, voltat de sanefes, a l'interior del qual hi havia una inscripció en tres línies que contenia el nom del difunt i el seu càrrec, seguit d'una fòrmula funerària.
La transcripció de text seria la següent:
(.....................................................PV)S QUIESCET
GAVDET SPIRITVS QVE IN CRISTO LETA
TVR·PLVS MINVS VIXIT ANIS LX

“(............................) bisbe (?), (aquí) descansa.
Frueix l'esperit que s'alegra en Crist.
Va viure més o menys seixanta anys”.

Desgraciadament, el nom i el càrrec del personatge masculí sebollit es va malmetre posteriorment quan calgué perforar el paviment per dipositar-hi altres tombes privilegiades. És clar que l'espai sobrer es va reservar com a lloc per a seguir-hi enterrant personatges principals, al costat i a l'empara del primer, que durant un llarg període fou l'únic.
Per la seva disposició, aquest epitafi es podia llegir pels que accedien al baptisteri, des del nord, on hi hauria l'accés principal, probablement, des de la basílica. L'existència d'un enorme complex, a la zona de Santa Margarida, és innegable. Una foto aèria va permetre detectar al subsòl diverses estructures aqueològiques. Però, de moment, en coneixem només una mínima part. Si la troballa d'aquesta tomba es pogués complementar amb uns edificis que es poguessin identificar com a seu episcopal, podriem pensar que ens trobem davant de la tomba d'un bisbe emporità, de nom desconegut, anterior al primer, Pau, que recullen els cànons conciliars dels anys 516 i 517.
Malgrat tot, el debat és obert fins que altres proves més concloents permetin identificar amb total seguretat l'emplaçament de la seu episcopal emporitana.













Altre enllaç amb informació i descripció:
que diu:

DESCRIPCIÓ
L'església de Santa Margarida d'Empúries, avui en ruïnes, formava part del conjunt de capelles de la rodalia d'Empúries. Està situada a 1Km. al sud-oest de l'antiga vila d'Empúries i a 2 Km. a ponent de la vila de l'Escala, a l'anomenat Pla de Santa Margarida.
A 200 metres de les restes de Santa Margarida es poden veure les de Santa Magdalena, que havien estat conegudes com de "Santa Margarida II" fins que es va poder esbrinar la seva dedicació.

Edifici d'una sola nau rectangular amb absis de ferradura. Aquest absis és una pervivència del primitiu temple pre-romànic (s. X), mentre que els murs de la nau pertanyen a una reforma molt més tardana. L'absis havia estat cobert per volta de quart d'esfera, de la que se n'han trobat restes. Els murs perimetrals de la nau es conserven fins a una alçada considerable, tant aquests com el frontis són d'època moderna.
Al centre de la nau, els treballs d'excavació, varen exhumar restes d'una piscina baptismal en forma hexagonal i recoberta amb peces de marbre. Probablement són restes d'un baptisteri anterior (s. VI-VII) que seria l'origen de l'església posterior.
CRONOLOGIA
Les parts més antigues daten del s. X, si bé s'hi han trobat restes d'un baptisteri dels s. VI-VII. Reformada en època post-medieval. S'hi va mantenir el culte almenys fins a començaments del s. XVII. Al darrer quart del s. XVIII ja no tenia culte i estava en estat ruinós.
BIBLIOGRAFIA
VVAA, L'Empordà II a Catalunya Romànica, vol. IX. Barcelona, 1990.pàg. 459-460.

Altre enllaç amb informació i descripció a la web CALAIX.GENCAT de la Generalitat de Catalunya:

Altre enllaç amb informació i descripció:
que diu:
Aquesta església preromànica sufragània de Sant Martí d'Empúries està situada molt a prop d'aquest nucli. Va ser construïda damunt de les restes del que podia haver estat una vil.la romana o un antic cenobi, de cap al segle V, excavat modernament. L'església es degué alçar cap al segle V tot i que alguns murs responen a una reconstrucció posterior. És un temple de nau única capçada amb absis de ferradura. Va tenir culte fins al segle XVIII. Actualment es troba enrunat. Està inclosa en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.









































Cap comentari:

Publica un comentari