ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE TORELLÓ
SANT VICENÇ DE TORELLÓ - OSONA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Al panell informatiu diu:
Magnífic temple del
romànic llombard. Està documentat el 938 amb escrits que fan referència al
recinte religiós on hi havia hagut una necròpolis i és possible que, al costat,
un altre temple.
L’edifici primitiu va ser
construït al segle XI i al final d’aquest mateix segle va ser erigit el
campanar. Cap a mitjan segle XX, l’arquitecte Josep M.Pericas hi va fer una
petita intervenció de regust noucentista per dotar l’edifici de punts de llum.
L’aspecte actual és ben
diferent al que es va començar a bastir fa nou segles. L’edifici és de nau
central coberta amb volta de canó i absis semicircular a la capçalera, dues
naus laterals amb voltes d’aresta romana i un campanar de planta quadrada, amb
basament alt i tres pisos.
Enllaç al blogg de l'Antonio Mora Vergés Conèixer Catalunya que diu:
L'església de Sant Vicenç
de Torelló, documentada des del 1059; és un bell edifici romànic, hi ha
constància que l’església fou anomenada esporàdicament Sant Vicenç de Cervià, i
es reféu a la fi del segle XI amb un edifici de nau i petit creuer, amb un gran
absis i un campanar de torre.
Al segle XII hom li afegí un gran atri a la banda de migdia, on hi havia l'antic portal.
Al segle XII hom li afegí un gran atri a la banda de migdia, on hi havia l'antic portal.
Les noves devocions
sorgides a la fi del segle XVI foren causa de l'afegitó de capelles laterals, i
d'una transformació més radical el 1624, quan es construí una nova portada en
el mur de ponent i s'hi afegí l'antic atri o galilea a manera de nau secundària.
Ens expliquen que es
conserven al Museu Episcopal de Vic les taules d'un retaule gòtic de Joan
Gascó, pintat vers el 1520 i dedicat a sant Vicenç, i que havia estat
traslladat a Borgonyà, d'on el recollí el bisbe Morgades.
El 1991, gràcies a la
tasca d’en Miquel Puigbó i Farrés es recuperà el contrapàs llarg, anomenat El Divino, dansa popular
que s'havia ballat a Catalunya i una bona part del Rosselló fins ben entrada la
segona meitat del segle XIX. Aquest ball és documentat durant la primera meitat
del segle XVI i el seu origen és religiós, com es fa ben palès en el caràcter
greu i auster dels moviments que el caracteritzen. El Divino es
balla el dissabte de rams a la plaça de l'església del poble.
Altre enllaç amb informació:
que diu:
Descripció:
L'església de Sant Vicenç de
Torelló es troba en el nucli antic del poble, sobre un promontori, oberta a una
plaça. Actualment és una església de tres naus, la central coberta amb volta de
canó, amb capçalera d'absis semicircular a la nau central, orientada a llevant,
i una absidiola restituïda en la restauració, també semicircular, orientada a
migdia. La portalada barroca de 1624 és formada per una porta adintellada de
blocs de pedra ben tallats. A la part superior té un frontó circular tallat amb
una fornícula al mig amb la imatge de Sant Vicenç.
És un edifici d'evolució i configuració complexa. Al segle XI era un edifici d'una sola nau i capçalera semicircular que tenia l'accés a la façana sud i al qual, poc després, s'hi afegí, el campanar de torre al mur de tramuntana. Al segle XII es refà la capçalera per l'absis actual i s'afegeix l'absidiola de migdia. Un segle més tard s'afegeix una galilea que comprèn tota la façana de migdia l'estructura de la qual és perfectament visible. En època gòtica s'obren les capelles de tramuntana i en el segle XVII s'incorpora el porxo creant la tercera nau i al segle XIX es substitueix l'absidiola per una sagristia de planta quadrada.
Campanar
Torre de planta quadrangular, de quatre cossos amb decoració llombarda: arcs cecs i una alineació de dents de serra a la part superior. Les obertures són variades. Una finestra espitllera situada a la façana de llevant del primer pis, una finestra d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del segon pis i una finestra geminada d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del tercer i quart pis. L'aparell és de filades de carreus de pedra units amb argamassa de calç. La coberta és piramidal a quatre aigües feta amb lloses de pedra i coronada amb un parallamps.
La pica baptismal, que havia desaparegut en època barroca, també ha estat recuperada. Es tracta d'un element aproximadament hemisfèric, tallat en un sol bloc i decorat amb un cordó en relleu, ornamentat amb incisions, que envolta la vora de la pica i la base.
L'edifici es troba assentat sobre una necròpoli de tombes antropomorfes excavades a la roca.
És un edifici d'evolució i configuració complexa. Al segle XI era un edifici d'una sola nau i capçalera semicircular que tenia l'accés a la façana sud i al qual, poc després, s'hi afegí, el campanar de torre al mur de tramuntana. Al segle XII es refà la capçalera per l'absis actual i s'afegeix l'absidiola de migdia. Un segle més tard s'afegeix una galilea que comprèn tota la façana de migdia l'estructura de la qual és perfectament visible. En època gòtica s'obren les capelles de tramuntana i en el segle XVII s'incorpora el porxo creant la tercera nau i al segle XIX es substitueix l'absidiola per una sagristia de planta quadrada.
Campanar
Torre de planta quadrangular, de quatre cossos amb decoració llombarda: arcs cecs i una alineació de dents de serra a la part superior. Les obertures són variades. Una finestra espitllera situada a la façana de llevant del primer pis, una finestra d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del segon pis i una finestra geminada d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del tercer i quart pis. L'aparell és de filades de carreus de pedra units amb argamassa de calç. La coberta és piramidal a quatre aigües feta amb lloses de pedra i coronada amb un parallamps.
La pica baptismal, que havia desaparegut en època barroca, també ha estat recuperada. Es tracta d'un element aproximadament hemisfèric, tallat en un sol bloc i decorat amb un cordó en relleu, ornamentat amb incisions, que envolta la vora de la pica i la base.
L'edifici es troba assentat sobre una necròpoli de tombes antropomorfes excavades a la roca.
Notícies
històriques:
El 938 ja es tenen notícies
documentals d'una primera església relacionada amb una necròpolis de tombes
antropomorfes excavades a les margues, que formava part de l'antic terme del
castell de Torelló, documentat ja el 881. Al segle XI, coincidint amb la
reorganització de la diòcesi la consagració d'altres esglésies de la comarca
(Sant Maria de Lluçà, Sant Maria de Manlleu, Sant Julià de Vilatorta...)
l'edifici fou reconstruït, configurant l'estructura inicial de l'edifici
actual, que apareix documentat en la llista de parròquies del bisbat de Vic de
1025 a 1050 i posteriorment, el 19 d'agost de 1057, consta com a parròquia
juntament amb Sant Feliu de Torelló, també del terme del castell de Torelló. A
finals del segle XI i,relacionat amb el desenvolupament d'un petit nucli de
població al costat de l'església, es modificà la capçalera i es construí el campanar.
Adossat al mur septentrional, es comunicava amb el presbiteri mitjançant una
porta i un arc. A l'exterior tenia una important banqueta de fonamentació
inclinada cap al nord-est mentre que a l'interior descansava sobre el sòl.
Poc després, als segles XII-XIII, s'hi afegí un porxo que servia d'entrada a l'església i també era lloc habitual de reunió dels fidels tant per activitats religioses com civils. La cronologia exacta és difícil de precisar però la tipologia i el fet que la seva banqueta es recolza a la de l'absidiola fa situar-lo a finals del s. XII o començaments del XIII, en tot cas posterior a la construcció de la nova capçalera.
A partir del segle XIV i fins el segle XVII es produïren una sèrie de transformacions que configuraren l'edifici actual, sobretot al s. XVII quan degut a un moment d'esplendor econòmic es van produir canvis molt importants en l'estructura de l'edifici. Es van obrir dues arqueries de mig punt als costats de la nau i s'hi van afegir dues naus laterals. La de migdia, aprofitava l'estructura de l'antic porxo i la de tramuntana quedà adossada al campanar. Com que s'havia d'eliminar l'entrada sud del temple es va obrir un nou accés als peus de l'església amb portalada barroca.
S'hi col·locaren els nous altars del Roser i de Sant Isidre a qui li van dedicar un retaule el 1686. Es féu una teulada nova per unificar cobertes i s'aprofità una petita espadanya romànica per construir un comunidor, un petit porxo on s'aixoplugava el sacerdot que conjurava el mal temps amb oracions i exorcismes.
El nou temple fou consagrat el 1640.
El 1812 es construí la sagristia al lloc de l'absidiola del s. XI que s'enderrocà. Posteriorment, durant les restauracions d'entre 1982 i 1986 es revertí el procés, enderrocant la sagristia i reconstruint l'absidiola.
Paral·lelament a les dades arqueològiques, de les quals en destaca una moneda que data aquestes construccions, se sap documentalment que durant molt de temps hi hagué dues capelles al temple, la de Sant Vicenç situada a l'altar major i la de Santa Maria del Racó, fàcilment identificable amb l'absidiola, la qual disposa de sacerdots encarregats del seu culte des de 1290 fins el 1812, període d'utilització d'aquesta estructura arquitectònica.
La total restauració duta a terme entre 1982 i 1986 destaca les diferents fases constructives de l'edifici a més de conservar l'antiga coberta romànica in situ i fer un accés perquè es pugui visitar, cosa no gaire corrent que en els treballs de restauració ja que no se sol valorar l'estudi dels rebliments de coberta, entesos com a successió estratigràfica i com a part del jaciment constituït per l'edifici i el seu entorn.
Els fonaments de la pica baptismal, han permès relacionar-la amb el nivell d'ocupació d'un paviment de còdols construït i utilitzat a partir de finals del segle XI, la mateixa època en què es construeix la nova capçalera. La recuperació de la pica, ha permès tornar-la a situar sobre els seus fonaments, als peus de l'església.
Poc després, als segles XII-XIII, s'hi afegí un porxo que servia d'entrada a l'església i també era lloc habitual de reunió dels fidels tant per activitats religioses com civils. La cronologia exacta és difícil de precisar però la tipologia i el fet que la seva banqueta es recolza a la de l'absidiola fa situar-lo a finals del s. XII o començaments del XIII, en tot cas posterior a la construcció de la nova capçalera.
A partir del segle XIV i fins el segle XVII es produïren una sèrie de transformacions que configuraren l'edifici actual, sobretot al s. XVII quan degut a un moment d'esplendor econòmic es van produir canvis molt importants en l'estructura de l'edifici. Es van obrir dues arqueries de mig punt als costats de la nau i s'hi van afegir dues naus laterals. La de migdia, aprofitava l'estructura de l'antic porxo i la de tramuntana quedà adossada al campanar. Com que s'havia d'eliminar l'entrada sud del temple es va obrir un nou accés als peus de l'església amb portalada barroca.
S'hi col·locaren els nous altars del Roser i de Sant Isidre a qui li van dedicar un retaule el 1686. Es féu una teulada nova per unificar cobertes i s'aprofità una petita espadanya romànica per construir un comunidor, un petit porxo on s'aixoplugava el sacerdot que conjurava el mal temps amb oracions i exorcismes.
El nou temple fou consagrat el 1640.
El 1812 es construí la sagristia al lloc de l'absidiola del s. XI que s'enderrocà. Posteriorment, durant les restauracions d'entre 1982 i 1986 es revertí el procés, enderrocant la sagristia i reconstruint l'absidiola.
Paral·lelament a les dades arqueològiques, de les quals en destaca una moneda que data aquestes construccions, se sap documentalment que durant molt de temps hi hagué dues capelles al temple, la de Sant Vicenç situada a l'altar major i la de Santa Maria del Racó, fàcilment identificable amb l'absidiola, la qual disposa de sacerdots encarregats del seu culte des de 1290 fins el 1812, període d'utilització d'aquesta estructura arquitectònica.
La total restauració duta a terme entre 1982 i 1986 destaca les diferents fases constructives de l'edifici a més de conservar l'antiga coberta romànica in situ i fer un accés perquè es pugui visitar, cosa no gaire corrent que en els treballs de restauració ja que no se sol valorar l'estudi dels rebliments de coberta, entesos com a successió estratigràfica i com a part del jaciment constituït per l'edifici i el seu entorn.
Els fonaments de la pica baptismal, han permès relacionar-la amb el nivell d'ocupació d'un paviment de còdols construït i utilitzat a partir de finals del segle XI, la mateixa època en què es construeix la nova capçalera. La recuperació de la pica, ha permès tornar-la a situar sobre els seus fonaments, als peus de l'església.
Altre enllaç amb informació:
que diu:
Època: segle
XI – XII
Estil: medieval,
romànic, modern, barroc
Descripció de l’església:
L'església
parroquial de Sant Vicenç està situada a ponent del nucli de Sant Vicenç. És un
edifici de planta basilical amb absis semicircular. Originalment constava d'una
sola nau, a la qual es van adossar capelles laterals. Està coberta amb volta de
canó de pedra col·locada a plec de llibre, mentre que les naus laterals estan
cobertes amb voltes d'aresta. Les naus laterals i central comuniquen entre sí a
través d'arcs de mig punt de pedra que descansen sobre pilastres amb impostes
motllurades. Als peus del temple hi trobem la nova sagristia per un costat, i
una escala que condueix al comunidor, des d'on es pot observar l'antiga coberta
romànica feta de lloses. Cal afegir que durant la intervenció arqueològica, es
va descobrir la base circular de la pica baptismal romànica al costat del
cancell d'accés, que va portar-se de nou al seu indret. La part de 'absis està
coberta amb volta de quart d'esfera. A cada costat del presbiteri hi ha una
obertura en arc de mig punt adovellat; la de l'esquerra condueix al campanar,
mentre que l'altra està tapiada i es correspon amb l'absidiola. Per salvar el
desnivell existent entre la nau i el presbiteri i per deixar vistes les tombes
descobertes en l'excavació arqueològica, s'ha construït un paviment empostissat
que permet observar les tombes antropomorfes i la base de la pica que
esmentàvem anteriorment. El temple consta de poca il·luminació natural, a
través d'un petit òcul sobre el portal, una finestra de mig punt a la façana de
migdia i tramuntana i la finestra d'arc de mig punt i doble esqueixada, a més
de dues espitlleres, de l'absis. En la darrera restauració es va afegir una
nova obertura tipus claraboia. Pel que fa a l'exterior, l'església consta d'un
portal d'arc pla amb carreus encoixinats, sobre el qual hi ha un frontó trencat
on se situa la fornícula amb la imatge del sant. A cada costat del portal hi ha
una finestra d'arc pla de pedra. El frontis queda rematat pel comunidor
quadrangular, amb coberta a dos vessants i una obertura d'arc escarser a cada
costat. A l'extrem de migdia de la façana s'observa un pòrtic d'arc de mig punt
adovellat, que es prolonga amb dos pòrtics més per migdia, i que es correspon
amb l'antiga galeria que s'adossava al sud del temple romànic. Al costat de
l'absis hi ha una petita absidiola reconstruïda. Finalment, a l'altre costat de
l'absis hi ha adossat el campanar, de quatre nivells d'alçat i obert amb
finestres geminades als pisos superiors. L'aparell dels murs és de petits
carreus diposats en filades, llevat d'alguns trams (la nau lateral de
tramuntana i el comunidor) on és de pedra irregular lligada amb argamassa.
Història de l’església:
En
la documentació antiga, l'església també es coneixia com a Sant Vicenç de
Cervià, quan formava part del terme del castell de Torelló.La primera
referència documental de l'església és de l'any 938, quan n'era sacerdot un tal
Bernat. Des de mitjans del segle XI ja consta com a parròquia i poc després el
temple primitiu va ser reconstruït i s'hi va afegir el campanar. Durant el
segle XII va reformar-se de nou, probablement per albergar la població que
s'aplegava al seu voltant formant una sagrera. Aquesta va quedar despoblada
durant l'alta edat mitjana, però l'església es va mantenir com a lloc de culte.
A finals del segle XIII n'era rector Pere Camprodon, qui era el beneficiat de
l'altar de Santa Maria, que gaudia de gran devoció. A la visita pastoral de
l'any 1399 hi consta que la volta i el campanar es trobaven en mal estat. L'any
1520 l'església es va dotar d'un retaule, que ha estat atribuït a Joan Gascó.
Pocs anys després es van incorporar noves campanes i es va fer una creu
processional de plata, obra de l'argenter Antoni Ballès. Durant el segle XVII
l'edifici es va reformar de nou ampliant la nau aprofitant l'atri lateral, que
va suposar que els pòrtics que el conformaven es tapiessin. En aquest moment,
el portal d'accés és traslladat a la façana de ponent. A principi del segle
XIX, les tres parròquies que formaven part del terme del Castell de Torelló, Sant
Vicenç, Sant Pere i Sant Feliu, van constituir-se com a municipis independents.
A mitjans d'aquest segle, es va començar a consolidar el nucli de Sant Vicenç,
es va construir un nou cementiri en terres del mas del Viver i quedà així
suprimit l'antic sagrer. Amb l'esclat de la Guerra Civil, la primitiva imatge
de Santa Maria de la Vall del Ges, va ser cremada com bona part del patrimoni
religiós del país. Els arquitectes Antoni González i Josep Rovira del Servei de
Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona la van
restaurar l'any 1973.
Descripció del campanar:
La
torre del cloquer de l'església parroquial de Sant Vicenç està adossada a
l'extrem de gregal del temple. És de planta quadrangular i es divideix en
quatre nivells, dels quals la base adquireix una alçada considerable. Els
nivells estan marcats exteriorment a través d'arcuacions cegues d'estil
llombard, als pisos superiors dividits per engranatges de dents de serra. A la
base, a la cara orientada a llevant, s'observa una espitllera com a única
obertura. Al primer pis trobem una obertura d'arc de mig punt per façana,
mentre que als superiors les finestres són geminades amb columneta central i
capitell trapezoïdal. La torre queda rematada per una coberta de lloses a
quatre vessants. A l'interior del campanar es van substituir l'escala antiga i
els empostissats per una escala de cargol metàl·lica. Al pis superior s'hi
conserven les campanes antigues.
Descripció del jaciment:
A
l'indret on s'assenta l'església romànica de Sant Vicenç s'hi va localitzar una
necròpolis d'inhumació datada dels segles IX i X, consistent en tombes
antropomorfes i elipsoidals excavades a les margues naturals. La intervenció
arqueològica va permetre determinar que sobre aquesta base es va bastir una
capella romànica, entorn el segle XI. L'edifici era d'una sola nau amb absis semicircular
que estava coberta amb lloses de pissarra. A finals d'aquest segle es va
edificar el campanar, que s'ha pogut datar gràcies a la presència de ceràmica
gris del segle XI al seu interior. En aquest moment es va enderrocar l'antic
absis i se'n va construir un de més gran, acompanyat d'una absidiola, que va
suposar un engrandiment del presbiteri. Aquesta reforma s'ha relacionat amb la
necessitat d'engrandiment del temple motivat per l'augment del nombre de
fidels. També es van localitzar les restes de l'altar de l'època i la base de
la pica baptismal amb el seu canal de desaiguament. Aquesta fase s'ha pogut
datar per la troballa d'una moneda a l'escala d'accés al presbiteri. Entre els
segles XII i XIII, es va construir un porxo a migdia del temple. A finals del
segle XIV es va reconstruir la coberta de l'absis, es va modificar el paviment
i es va avançar el presbiteri. Entre els segles XIV i XVII el temple va ser
reformat fins a donar-li la configuració actual, ja que es van afegir dues naus
laterals, una de les quals aprofitava el porxo existent. En quedar tapat
l'accés primitiu, es va obrir una nova portalada a la façana de ponent. D'altra
banda, es va construir una nova coberta i s'aprofità un campanar d'espadanya
romànic per construir el comunidor. L'any 1812 es va construir la sagristia al
lloc de l'absidiola, on hi havia la capella de Santa Maria. Després de
l'excavació arqueològica del temple i la seva restauració, s'han deixat
visibles algunes de les tombes sota el nou paviment empostissat, a més de la
base de la pica i la coberta de teula de pissarra, visible des de l'escala que
condueix al comunidor. Així mateix, es va enderrocar la sagristia i es va
reconstruir l'absidola.
Història del jaciment:
L'any 1983 s'hi va ser una excavació d'urgència
en motiu de les obres de restauració del temple promogudes per la Diputació de
Barcelona. Els directors de l'excavació van ser Albert López i Mercedes Juan.
Altres enllaços amb informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada