Seguidors

dimecres, 9 d’octubre del 2019

MENHIR DELS ESTANYS I
SERRA DE L'ALBERA - LA JONQUERA - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

Es molt recomanable l'extensa publicació del Josep Tarrús i Galter a l'enllaç següent:




Tenint en compte la seva situació dins la zona megalítica de l’Albera, s’ha de donar, a aquest menhir, una cronologia àmplia – entre el neolític mitjà i el calcolític – és a dir, entre el VI i el III mil·lenni cal a.C.

Forma i classe de roca: en forma d’estela i secció rectangular, de roca granítica.
Dimensions del menhir: alçada extrema 2,10 m, alçada 2,60 m, amplada 1,25 m, gruix 0,55 m.
Tècnica d’implantació: està enfonsat uns 50 cm dins de la roca granítica descomposta local i reforçat amb falques de quars i granit. Un túmul artificial l’amaga uns 30 cm més.
Estructura de l’àrea circumdant: el menhir està centrat al davant d’un túmul artificial de terres sorrenques blanques. Aquest túmul forma una estructura en semicercle al seu davant, composta per una depressió central subcircular, més un fossat més profund a la seva part externa. Dintre del fossat que encercle aquest túmul s’han localitzat set forats de pal (zones circulars cendroses, voltades de falques).
Per darrera el menhir, un mur en pedra seca, format per blocs d roca local (granit, quars), tanca en suau semicercle la zona nord d’aquestes estructures, allà on no arriba el fossat.








Enllaç amb informació:

que diu:

Descripció:
Per accedir al megàlit cal prendre la carretera GI-601, que va de la N-ll a Cantallops, i pocs metres després del quilòmetre 2, agafar la pista que hi ha a la dreta fins al mas dels Estanys, i continuar uns 175 m més al sud, on s'ha de deixar el cotxe i prendre un segon trencant a l'esquerra. El menhir és uns 170 m més avall, seguint el camí cap al sud-est fins a un revolt, on cal endinsar-se uns 25 m a la dreta del camí, dins d'un bosc de suros en un puig poc elevat al mig del paratge planer dels Estanys.

Es tracta d'un menhir en forma d'estela i secció rectangular, del neolític mitjà o el calcolític. És fet de granit, que procedeix de l'entorn immediat.
Fou identificat per Valentí Cullell l'hivern de 1979, que el va ensenyar a diversos arqueòlegs i estudiosos. L'any 1982 Joan Budó, membre de l'ACEJ (Associació Cultural i Esportiva Jonquerenca) el cità per primer cop amb el nom de menhir del Mas Farrutxo. Va ser objecte de d'excavacions arqueològiques entre 1987-1988, que van permetre la documentació completa de tot el recinte del menhir. Els materials exhumats durant les intervencions, corresponents a diversos fragments de ceràmica a mà llisa i un fragment de làmina de sílex negrosa, juntament amb els materials recollits anteriorment pel Geseart, van permetre confirmar l'antiguitat d'aquestes estructures. En tot cas, l'absència de materials clars d'època calcolítica (Campaniformes) o de l'edat del bronze, fa pensar que aquests vestigis arqueològics correspondrien al neolític mitjà-final.
Les dimensions del menhir són 2,1 m d'alçada, 1,25 m d'amplada i 0,55 m de gruix, i les dimensions internes del recinte són 5 m de longitud, 8 m d'amplada, 0,7 m d'alçada i 40 m2 d'àrea interna.
En quant a la tècnica d'implantació, està enfonsat uns 50 cm dins de la roca granítica descomposta local i reforçat amb falques de quars i granit. L'afaiçonament està ben treballat per les dues cares per tal d'obtenir un bloc prismàtic regular. Els caires i l'extrem superior estan repicats per a acabar de donar-li la forma buscada.
El menhir està centrat al davant d'un túmul artificial de terres sorrenques i blanques, que forma una estructura en semicercle al seu davant, composada per una depressió central subcircular d'uns 3 m de diàmetre i poc profunda, més un fossat circular més profund a la seva part externa. Dintre del fossat que encercla aquest túmul s'han localitzat set forats de pal (zones circulars cendroses, voltades de falques) i se'n coneix una altra del mateix tipus en el punt central extern de la depressió central.
Per darrere del menhir, un mur en pedra seca, format per blocs de roca local (granit, quars), tanca en suau semicercle la zona nord d'aquestes estructures, allà on no arriba el fossat. La seva longitud actual és de 6,5 m i fa 1,8 m d'amplada.
Per la seva situació dins la zona megalítica de l'Albera, Tarrús (2002) el situa cronològicament entre el neolític mitjà i el calcolític, és a dir entre el IV i el III mil·lenni aC.
El seu estat de conservació és bo, atès que el menhir continua ben implantat.

Altres enllaços amb informació:
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada