MENHIR DELS ESTANYS I
SERRA DE L'ALBERA - LA JONQUERA - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Es molt recomanable l'extensa publicació del Josep Tarrús i Galter a l'enllaç següent:
Tenint en compte la seva situació dins la zona megalítica
de l’Albera, s’ha de donar, a aquest menhir, una cronologia àmplia – entre el
neolític mitjà i el calcolític – és a dir, entre el VI i el III mil·lenni cal
a.C.
Forma i classe de roca: en forma d’estela i secció rectangular,
de roca granítica.
Dimensions del menhir: alçada extrema 2,10 m, alçada 2,60
m, amplada 1,25 m, gruix 0,55 m.
Tècnica d’implantació: està enfonsat uns 50 cm dins de la
roca granítica descomposta local i reforçat amb falques de quars i granit. Un
túmul artificial l’amaga uns 30 cm més.
Estructura de l’àrea circumdant: el menhir està centrat
al davant d’un túmul artificial de terres sorrenques blanques. Aquest túmul
forma una estructura en semicercle al seu davant, composta per una depressió
central subcircular, més un fossat més profund a la seva part externa. Dintre
del fossat que encercle aquest túmul s’han localitzat set forats de pal (zones
circulars cendroses, voltades de falques).
Per darrera el menhir, un mur en pedra seca, format per blocs
d roca local (granit, quars), tanca en suau semicercle la zona nord d’aquestes
estructures, allà on no arriba el fossat.
Enllaç amb informació:
que diu:
Descripció:
Per accedir al megàlit cal
prendre la carretera GI-601, que va de la N-ll a Cantallops, i pocs metres
després del quilòmetre 2, agafar la pista que hi ha a la dreta fins al mas dels
Estanys, i continuar uns 175 m més al sud, on s'ha de deixar el cotxe i prendre
un segon trencant a l'esquerra. El menhir és uns 170 m més avall, seguint el
camí cap al sud-est fins a un revolt, on cal endinsar-se uns 25 m a la dreta
del camí, dins d'un bosc de suros en un puig poc elevat al mig del paratge
planer dels Estanys.
Es tracta d'un menhir en forma d'estela i secció rectangular, del neolític mitjà o el calcolític. És fet de granit, que procedeix de l'entorn immediat.
Fou identificat per Valentí Cullell l'hivern de 1979, que el va ensenyar a diversos arqueòlegs i estudiosos. L'any 1982 Joan Budó, membre de l'ACEJ (Associació Cultural i Esportiva Jonquerenca) el cità per primer cop amb el nom de menhir del Mas Farrutxo. Va ser objecte de d'excavacions arqueològiques entre 1987-1988, que van permetre la documentació completa de tot el recinte del menhir. Els materials exhumats durant les intervencions, corresponents a diversos fragments de ceràmica a mà llisa i un fragment de làmina de sílex negrosa, juntament amb els materials recollits anteriorment pel Geseart, van permetre confirmar l'antiguitat d'aquestes estructures. En tot cas, l'absència de materials clars d'època calcolítica (Campaniformes) o de l'edat del bronze, fa pensar que aquests vestigis arqueològics correspondrien al neolític mitjà-final.
Les dimensions del menhir són 2,1 m d'alçada, 1,25 m d'amplada i 0,55 m de gruix, i les dimensions internes del recinte són 5 m de longitud, 8 m d'amplada, 0,7 m d'alçada i 40 m2 d'àrea interna.
En quant a la tècnica d'implantació, està enfonsat uns 50 cm dins de la roca granítica descomposta local i reforçat amb falques de quars i granit. L'afaiçonament està ben treballat per les dues cares per tal d'obtenir un bloc prismàtic regular. Els caires i l'extrem superior estan repicats per a acabar de donar-li la forma buscada.
El menhir està centrat al davant d'un túmul artificial de terres sorrenques i blanques, que forma una estructura en semicercle al seu davant, composada per una depressió central subcircular d'uns 3 m de diàmetre i poc profunda, més un fossat circular més profund a la seva part externa. Dintre del fossat que encercla aquest túmul s'han localitzat set forats de pal (zones circulars cendroses, voltades de falques) i se'n coneix una altra del mateix tipus en el punt central extern de la depressió central.
Per darrere del menhir, un mur en pedra seca, format per blocs de roca local (granit, quars), tanca en suau semicercle la zona nord d'aquestes estructures, allà on no arriba el fossat. La seva longitud actual és de 6,5 m i fa 1,8 m d'amplada.
Per la seva situació dins la zona megalítica de l'Albera, Tarrús (2002) el situa cronològicament entre el neolític mitjà i el calcolític, és a dir entre el IV i el III mil·lenni aC.
El seu estat de conservació és bo, atès que el menhir continua ben implantat.
Es tracta d'un menhir en forma d'estela i secció rectangular, del neolític mitjà o el calcolític. És fet de granit, que procedeix de l'entorn immediat.
Fou identificat per Valentí Cullell l'hivern de 1979, que el va ensenyar a diversos arqueòlegs i estudiosos. L'any 1982 Joan Budó, membre de l'ACEJ (Associació Cultural i Esportiva Jonquerenca) el cità per primer cop amb el nom de menhir del Mas Farrutxo. Va ser objecte de d'excavacions arqueològiques entre 1987-1988, que van permetre la documentació completa de tot el recinte del menhir. Els materials exhumats durant les intervencions, corresponents a diversos fragments de ceràmica a mà llisa i un fragment de làmina de sílex negrosa, juntament amb els materials recollits anteriorment pel Geseart, van permetre confirmar l'antiguitat d'aquestes estructures. En tot cas, l'absència de materials clars d'època calcolítica (Campaniformes) o de l'edat del bronze, fa pensar que aquests vestigis arqueològics correspondrien al neolític mitjà-final.
Les dimensions del menhir són 2,1 m d'alçada, 1,25 m d'amplada i 0,55 m de gruix, i les dimensions internes del recinte són 5 m de longitud, 8 m d'amplada, 0,7 m d'alçada i 40 m2 d'àrea interna.
En quant a la tècnica d'implantació, està enfonsat uns 50 cm dins de la roca granítica descomposta local i reforçat amb falques de quars i granit. L'afaiçonament està ben treballat per les dues cares per tal d'obtenir un bloc prismàtic regular. Els caires i l'extrem superior estan repicats per a acabar de donar-li la forma buscada.
El menhir està centrat al davant d'un túmul artificial de terres sorrenques i blanques, que forma una estructura en semicercle al seu davant, composada per una depressió central subcircular d'uns 3 m de diàmetre i poc profunda, més un fossat circular més profund a la seva part externa. Dintre del fossat que encercla aquest túmul s'han localitzat set forats de pal (zones circulars cendroses, voltades de falques) i se'n coneix una altra del mateix tipus en el punt central extern de la depressió central.
Per darrere del menhir, un mur en pedra seca, format per blocs de roca local (granit, quars), tanca en suau semicercle la zona nord d'aquestes estructures, allà on no arriba el fossat. La seva longitud actual és de 6,5 m i fa 1,8 m d'amplada.
Per la seva situació dins la zona megalítica de l'Albera, Tarrús (2002) el situa cronològicament entre el neolític mitjà i el calcolític, és a dir entre el IV i el III mil·lenni aC.
El seu estat de conservació és bo, atès que el menhir continua ben implantat.
Altres enllaços amb informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada