Des de Bronze Final III fins
a Bronze Final III ( -900 / -650 )
Des de Ferro-Ibèric Final
fins a Ferro-Ibèric Final ( -100 / -50 )
Des de Medieval Domini
visigòtic fins a Medieval Domini visigòtic ( 401 / 715 )
Des de Medieval Ocupació i
domini musulmà fins a Medieval Ocupació i domini musulmà ( 715 / 799 )
Des de Medieval Catalunya
vella sotmesa als Carolingis fins a Medieval Catalunya vella sotmesa als
Carolingis ( 800 / 988 )
Des de Medieval Baixa Edat
Mitjana fins a Medieval Baixa Edat Mitjana ( 1300 / 1399 )
Tipus de
jaciment:
Lloc d'habitació amb
estructures conservades poblat
Assentament militar muralla
Lloc o centre de producció i
explotació agrícola camp de Sitges
Lloc d'enterrament Inhumació
col·lectiu necròpolis
Assentament militar torre
Lloc o centre de producció i
explotació metal·lúrgia
Edifici religiós església
Descripció:
L'Esquerda és un jaciment
arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de
Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu
pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de
Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat
es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península.
L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa
a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix
per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant
en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies
realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC,
segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del
segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic
lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb
recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la
part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta
d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per
una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum
ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la
península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de
ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a
sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior.
Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III
aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà
la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més
tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de
l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta
nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta
cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys
fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època alt-medieval que tallen
alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta
ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament
que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la
conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats,
perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La
població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de
conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu
voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació,
documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al
camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la
datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les
sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova
precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta
època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona
exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest
mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats
d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant
individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del
segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i
econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels
exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció
de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn,
situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les
muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC,
en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els
carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de
l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó
va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a
aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la
part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes
de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre
aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes
d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha
documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix,
a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha
aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra
tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn
del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant
de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església
dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes
excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda
Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques
del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat
Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera
i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es
construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de
més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament,
entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central
(l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de
cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que
segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són
cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de
l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la
producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa).
Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls,
concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses
refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que
dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la
qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un
creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de
cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del
segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals
entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el
rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de
l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació.
La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es
podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el
nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un
seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb
marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per
la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan
el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la
destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia
de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement
per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell
de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus
interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es
crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe
obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del
pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de
ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris
se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda-
continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat
el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix,
l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu,
sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos
enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats
amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha
estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés
d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu,
restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en
època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda
relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta
una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la
Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou
museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses
campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on
grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres
sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup
Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de
l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la
Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups
especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que
treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha
permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una
concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions
al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya
d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els
diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al
poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament.
Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures
d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint
fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del
jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics
i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós
períodes, ibèric i medieval.
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i
aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època
medieval també s'excavà un camp de sitges al redós de la muralla. També es va
precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la
metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i
delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes
d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió
les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud
de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la
necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres
grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els
enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats
una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es
documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una
meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsol, com total feta amb lloses)
Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre
d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta
capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius
amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del
segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a
grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat
epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que
la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia,
continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per
pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del
camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera
muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la
muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100
m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se
que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i
sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements
complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un
element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que
en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les
capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que
actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els
coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va
realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com
de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el
procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
A l'emplaçament de la
civitas de Roda, defensada per una muralla. Des d'època ibèrica es va erigir un
oppidum entorn del segle V aC. Aquest poblat tingué diverses fases fins a la
seva destrucció al segle I aC. Aquest poblat era tancat per una muralla on s'ha
documentat tres torres ibèriques de la primera fase i posteriors refetes
corresponents a refortificacions del període ibèric.
Pel que fa al període medieval, l'emplaçament es tornà a ocupar,
després de passar l'època romana desocupat. Durant el període alt-medieval es
construí una nova muralla, junt per davant de la ibèrica, retallant els nivells
d'enderroc de l'anterior fortificació. La nova muralla era construïda amb
pedres i morter pobre en calç, d'uns tres metres d'amplada aproximada i
visiblement construïda en diversos trams o fases. Se li adossen un seguit de
torres de defensa fetes amb la mateixa tècnica constructiva. L'alçada d'aquest
mur oscil·la entre 1 i 4 m d'alçada. La llargada coneguda fins a 2014 és de uns
140m aproximadament, A falta de delimitar la zona de llevant. La resta d'alçat
es creu que seria aixecat amb tàpia. S'han documentat un seguit de refetes
associades possiblement al període caroingi. La destrucció de la muralla així
com la resta del poblat va ser destruït el 1314 quan el Bisbe de Vic ordenà
atacar el recinte.
Destaquen també les estructures d'habitacions situades a prop
de l'església de Sant Pere i mes centrades entorn d'un espai central comú,
formant una mena de plaça. Estan construïdes en pedra i els murs aixequen prop
d'un metre. L'estructura de la planta és irregular, quadrada o rectangular amb
un espai hàbil mínim de 20 o 25 m2. Estan construïdes damunt la roca viva,
adaptant-se al terreny i seguint el pendent del riu. Algunes estan
semi-excavades a la roca aprofitant habitacles més antics. En una s'hi observa
clarament la disposició de l'aparell en Opus spicatum, la resta d'aparell està
disposat en forma trencajunt unit amb fang i són de forma bastant regular.
A més a redós del poblat i de l'església hi trobem gran
quantitat de tombes antropomòrfiques excavades al sòl de pedra, d'altres són
tombes de llosa formant caixa i uns tercers enterraments de fossa, directament
a la terra. Aquesta àmplia necròpolis ha donat diferents nivells d'ocupació que
han estat difícils de determinar, especialment als sectors N i NW de l'església
ja que del 1966 al 1975 el grup excursionista local hi practicà diferents
nivells d'excavació. L'estat de conservació es bo ja que actualment han set
excavats i recuperats.
Notícies
històriques:
Poble fortificat. Documentat
el 826.
Antiga església.
Es troba al centre d'un antic poblat medieval que el curs de
les excavacions permeten veure-hi restes de poblats anteriors. L'església es
troba rodejada de tombes orientades a ponent. La primera menció del lloc és de
l'any 826 als Anals Reials de Lluís el Pietós, on es diu que Aissó va destruir
la ciutat de Roda. Això porta als estudiosos a pensar en L'Esquerda com a punt
fonamental de l'avenç carolingi de començaments del segle IX, formant una línia
defensiva i d'atac al llarg del Ter, amb Savassona i Casserres. No es torna a
trobar el lloc documentat fins el darrer terç del segle IX, amb l'avenç de la
reconquesta i la repoblació. L'església està documentada des del 927, dedicada
a Sant Pere i reedificada al segle XI, que li donà l'estructura que de manera
parcial es pot apreciar actualment, ja que fou destruïda el 1314 en el decurs
d'unes lluites feudals sorgides a la comarca per haver estat fortificada
l'església i el seu voltant, en detriment dels drets del Bisbe de Vic i del
sots-veguer d'Osona.
Altre enllaç amb informació:
https://www.lesquerda.cat/jaciment/el-poblat-medieval
que diu:
Les campanyes d’excavació dutes a terme en els últims anys han aportat llum sobre la mal coneguda ocupació visigòtica. Els treballs han posat al descobert un conjunt de sitges, situades a prop de la muralla, que trenquen els nivells ibèrics.
La datació per C14 del material associat amb l’amortització de les sitges es situa al segle VII, cosa que testimonia l’ocupació visigòtica de l’assentament. També s’ha pogut documentar que la muralla externa de l’Esquerda pertany a aquest mateix període així com també un seguit d’enterraments que trobem situats en paral·lel a la zona exterior d la muralla.
A finals del segle VIII, per tal d’aturar l’avenç
musulmà, els francs carolingis fortifiquen la línia del Ter en punts claus: Savassona,
Sant Pere de Caserres i l’Esquerda, entre d’altres indrets, i reforcen aquesta
muralla visigòtica amb un seguit de torres de planta quadrada.
La primera cita documental de l’Esquerda és de l’any 826,
als Annals Reials de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda
Ciutat, nom antic de L’Esquerda.
A partir del segle X tenim referències documentals d’una
petita església dedicada a Sant Pere, voltada d’una necròpolis de tombes
antropomorfes excavades a la roca. Els habitatges d’aquesta època alt-medieval
són cases fetes de pedra, de planta quadrada.
Tanmateix, la majoria de les restes excavades corresponen
al poblat baix-medieval (segle XII-XIII) situat entorn de l’església romànica.
Les cases s’obren cap a una plaça central i s’arrengleren al llarg d’un carrer,
que segueix la mateixa planificació urbanística que el poblat ibèric. Aquestes
tenen un basament de pedra, l’alçat de tàpia i la coberta de teules. Al sector
nord del poblat s’ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la
producció-elaboració d’aliments, amb la presència d’un graner, un molí, una
era, un paller i una possible premsa.
Ca a finals del segle XIII, coincidint amb una sèrie de
lluites feudals, s’inicia el despoblament de l’Esquerda. La zona s’incendia
diverses vegades, fins a la seva definitiva destrucció el 1314. L’abandonament
de l’Esquerda provocarà el creixement del nucli de població al cap de pont, que
ja existia com a mínim des de mitjan segle XIII entorn de l’església de Santa
Maria, origen de l’actual Roda de Ter, que recupera i conserva l’antic nom de l’assentament.
Altres enllaços amb informació:
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/671_SPereEsquerda/SPereEsquerda.htm
https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-pere-de-lesquerda-les-masies-de-roda/
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2017/12/sant-pere-de-lesquerda-masies-de-roda.html
https://www.facebook.com/Museu.Esquerda/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada