ESGLÉSIA i CASTELL DE SANT FELIU DE LA GARRIGA
VILADAMAT - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
ESGLÉSIA
L'Església de Sant Feliu de la Garriga es troba al costat
del castell del mateix nom, a llevant de la serra de Sant Grau o de Valldevià,
en un replà del vessant del puig de Segalà.
L'església de Sant Feliu és esmentada en un precepte del
rei Odó de l'any 889, a favor del monestir llenguadocià de Sant Policarp de
Rasés: "Et ultra Clusa in comitatu Impuriensium in ipsa garrica ecclesiam
Sancti Felicis cum terminus et adjacentiis suis".
En una làpida del segle X, avui perduda, però esmentada
al segle XVII a la crònica de Jeroni Pujades, hom podia llegir que els sarraïns
havien ocupat aquest territori i que els habitants hagueren de fugir al
Rosselló, d'on tornaren comandats pel comte Gausbert, que foragità els invasors
i tornà les terres als seus propietaris. Pujades afirma que la làpida, de
marbre, era l'epitafi de Duran ("Durando"), personatge que reconstruí
dues vegades l'església. Segons aquest cronista, s'hi llegia que, tornant-se
l'església en ruïnes, Duran la reedificà amb el seu esforç, però amb tanta mala
sort que al cap de poc temps els pagans la tornaren a enderrocar. Estigué uns
anys en ruïnes fins que novament Duran, mogut per la seva devoció, la tornà a
aixecar l'any 943.
L'església de Sant Feliu de la Garriga fou la parròquia de
l'actual territori i municipi de Viladamat. Tingué com a sufragànies les
capelles de Santa Eulàlia de Palauborrell i Sant Quirze de Viladamat fins al
segle XVII, que la darrera, emplaçada a l'únic nucli habitat compacte del
terme, absorbí la funció parroquial efectiva.
L'església consta d'una nau rectangular de 7,5 metres
d'amplada, un transsepte elevat i no sobresortint en planta i un absis
semicircular a l'extrem de llevant, que te la mateixa amplada que la resta de
l'edifici. A l'extrem meridional del transsepte hi fou adossada una torre
campanar.
La nau és coberta per una volta de canó, reforçada per
dos arcs torals de mig punt sobre pilars rectangulars adossats. L'absis té una
volta de quart d'esfera i un arc triomfal ben destacat de les mateixes característiques
i dimensions que els esmentats arcs torals. Es transsepte, amb la seva volta de
canó, transversal i considerablement més elevada, és un àmbit entre la nau i
l'absis, definit entre l'arc triomfal i el primer arc toral de la nau, els
quals sostenen longitudinalment la seva volta, és a dir, llur funció és també
la d'arcs formers de la dita del transsepte, estan fets amb dovelles ben
tallades i polides de calcària, com els carreus dels pilars i tenen impostes
bisellades i de pla.
L'absis té decoració llombarda, tant al parament extern
com a l'interior, que presenta set arcades cegues, que sobresurten molt del
parament. L'arcada central es clou a un nivell més alt que les altres per
emmarcar la finestra que s'obre al fons de la capçalera.
La porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Aquest
frontis és notable, sobretot pel seu esquema compositiu. Consta d'un eix
vertical construït per les tres obertures que perforen el parament: La porta,
un finestral de doble biaix i un gran ull de bou, també de doble esqueixada. El
conjunt de la porta i el finestral és emmarcat per un ressalt en forma de gran
arcada cega de mig punt.
Al mur meridional de la nau, hi havia una altra porta, de
la qual només s'ha salvat l'arc interior adovellat de mig punt.
A pocs metres de l'església, vers el sud-est i al marge
del camí que porta per aquesta banda a l'entrada del castell, hi ha un sarcòfag
antropomorf, de dimensions excepcionalment grans (214 x 65 cm), que per la seva
estructura es podria datar dins el segle XI. Segurament procedeix de la
necròpoli que es trobava al llevant i sud-est de l'església.
Informació extreta de "Catalunya romànica” vol. IX.
Altre enllaç amb informació:
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=15&consulta=MCU0KzE3MjE3NCU=&codi=20420
Època: segle
XII – XIII – IV
Descripció:
Església d'una sola nau amb
transsepte elevat i absis semicircular. La nau està coberta amb volta de canó,
sostinguda per arcs torals de mig punt, bastits amb dovelles ben tallades,
sobre pilastres rectangulars adossats als murs laterals i amb impostes motllurades.
El transsepte està cobert amb una volta de canó molt estreta, delimitada per
l'arc triomfal del presbiteri i un dels arcs torals de la nau, i es troba
lleugerament ultrapassada. De fet, aquest creuer no es marca en planta però sí
en alçada, sobretot a l'exterior del temple ja que la seva coberta, actualment
rehabilitada, està disposada en transversal a les de la nau i l'absis. L'arc
triomfal, de factura molt semblant als torals, està un pèl passat de radi i
presenta les impostes en secció de bisell. La volta de l'absis té forma de
quart d'esfera i, dins l'hemicicle interior, presenta set arcades cegues sobre
pilastres adossades al mur, amb impostes simples i motllurades. Al mig de
l'arcada central hi ha una finestra de doble esqueixada, d'arc de mig punt. Al
costat sud hi ha una altra petita finestra més petita, de mig punt i
atrompetada. Posteriorment, amb el nou ús donat a l'edifici, s'obrí una porta
d'arc molt rebaixat a la part inferior d'aquest mur absidal. El campanar,
adossat a la banda sud del transsepte, es correspon amb una torre de planta
quadrada. El coronament, tot i que força degradat, conserva restes de l'antiga
fortificació, feta amb merlets i probablement posterior a la construcció de la
torre. També es conserva una llarga espitllera en el parament sud. La façana
principal de l'edifici està orientada a ponent i presenta una portalada d'accés
formada per tres arcs de mig punt en gradació decreixent. Sobre el portal hi ha
una finestra d'arc de mig punt i de doble esqueixada, mig tapiada actualment.
Ambdues obertures estan emmarcades per un gran arc de mig punt cec, amb les
impostes motllurades, que sobresurt del mur uns quants centímetres. La façana
està rematada amb una obertura circular, a mode de rosetó.
L'obra romànica és bastida amb carreus ben
escairats, disposats formant filades perfectament regulars. També hi ha trams
del parament bastits amb còdols i pedres desbastades, amb algunes refeccions
construïdes en maons. L'exterior de l'absis és decorat amb arcuacions i faixes
llombardes. Hi ha dues arcuacions en cada un dels set espais entre les lesenes
o faixes.
Notícies
històriques:
La primera vegada que
apareix documentada és en un precepte del rei Odó de l'any 889, a favor del
monestir de Sant Policarp de Rasés, al Llenguadoc. Posteriorment, apareix
esmentada en la donació feta per la comtessa Guisla de l'església de Girona,
l'any 1060.
A partir del segle XI, les cites i referències a
l'església de Sant Feliu són constants. Apareix en la relació de llocs del
comtat d'Empúries del 1115 i 1164, en documents de venda o cessió de delmes de
l'any 1279, en les Rationes decimarum Hispaniae del 1279 i 1280, a la relació
de parròquies del 1362, etc. La categoria parroquial del temple es mantingué
encara fins al segle XVII. L'any 1617, el bisbe concedeix la categoria de
sufragània a la nova església de Sant Quirze i Santa Julita o Jovita, que havia
estat construïda dins del poble, indicant així que el canvi de parròquia no
trigaria gaire a fer-se. El conjunt s'abandona als segles XVII-XVIII.
L'any 1753, els objectes de culte més valuosos de
l'església foren traslladats a Viladamat, indicant així el progressiu
abandonament del temple. El culte hi fou prohibit pel bisbe l'any 1823 a causa
de la ruïna que amenaçava l'edifici, i al 1843 es va tapar la porta i tot el
que quedava dins l'església, incloent-hi les campanes, foren traslladades a
Viladamat.
A l'entorn del conjunt format per l'església i el
castell s'han documentat alguns fragments d'àmfores i dolies. D'altres es veuen
encastats en l'aparell romànic de l'església.
Entre els anys 2008-2010 es van portar a terme
tres campanyes arqueològiques dins dels treballs de consolidació i restauració
de l'església. Aquestes campanyes van permetre identificar una trentena
d'estructures, relacionades la majoria d'elles amb l'emmagatzematge d'aliments
en forma de sitges excavades al subsol o dipòsits revestits d'obra. També es
van excavar 20 estructures d'enterrament de cronologies tard-antiga, medieval i
moderna. L'església de Sant Feliu de la Garriga és un edifici complex,
construït i modificat en diverses fases entre els segles X-XIII i que s'assenta
sobre una ocupació anterior.
Altres enllaços amb informació:
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5055
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/63_SFeliuGarriga/SFeliuGarriga.htm
************************************************
CASTELL
El castell de Sant Feliu de la Garriga, d'origen
medieval, és un gran edifici situat al costat de l'església. Fou totalment
reconstruït al segle XVII i només conserva escasses restes poc significatives
d'èpoques anteriors.
El segles XIII i XVI n'eren senyors els Santfeliu,
llinatge que prengué el nom del lloc. L'any 1208 hi ha constància d'un
personatge anomenat Guillem de Sant Feliu, i el 1316, Pere de Sant Feliu n'era
el propietari, mentre que el 1347 consta com a possessor Pere Arnau de Sant
Feliu. Al final del segle XIV havia passat a poder dels Vilarig i a mitjan
segle XV era dels Gallart (L'any 1442, el castell pertanyia a Gueraula, casada
amb Bernat Guillem de Jofre, que el va donar a la seva filla Bartomeua, futura
esposa de Dalmau Gallart). A mitjan segle XVI esdevingué possessió dels
Margarit, senyors de Castell d'Empordà, que eren, precisament, descendents dels
antics Santfeliu pel casament de Bernat de Margarit amb Francesca de Santfeliu
l'any 1421. Al segle XVI Francesca de Sant Feliu, pubilla de Bernat de
Sant Feliu, senyor d'Ullastret i de castell d'Empordà, es casà amb Bernat de
Margarit "el Vell", passant a mans de la família Margarit. L'any
1640, tant l'església com el castell van patir un incendi, probablement
relacionat amb la guerra dels Segadors, ja que el propietari de la construcció
era Joan de Margarit i de Biure, cap de les milícies catalanes i governador de
Catalunya. La família, però no va perdre la propietat del castell i les seves
terres ja que l'any 1701, Rafaela de Margarit i de Biure n'era la senyora.
Els marquesos d'Aguilar -títol concedit a Josep de
Margarit i de Biure, l'any 1653, per Lluís XIV-, vengueren el castell l'any
1870 a Gaietà Cruxent. L'any 1865, d'acord amb les lleis de
desamortització de l'església parroquial de Sant Feliu va ser venuda i,
posteriorment incorporada a la mateixa propietat que el castell, ja convertit
en masoveria.
L'edifici del castell de grans dimensions i planta
rectangular, està format per quatre grans cossos adossats al voltant d'un pati
central. Presenta les cobertes d'una i dues vessants de teula i està distribuït
en planta baixa i dos pisos. La façana principal, orientada a llevant, presenta
un portal d'accés reformat d'arc rebaixat bastit amb maons, amb els brancals
fets de carreus de pedra desbastats. La resta d'obertures, rectangulars, també
estan emmarcades en pedra, amb les llindes planes i, en el cas de les finestres
del primer pis, els ampits motllurats. La resta de paraments també tenen
obertures rectangulars emmarcades en pedra i d'altres bastides amb maons. L'edifici
presenta un coronament emmerletat a totes les façanes, exceptuant la principal.
Els merlets són rectangulars i de mida mitjana, amb petites espitlleres
construïdes en maons. A la zona del pati hi ha dues terrasses a diferent
nivell. La de tramuntana, amb sortida des del primer pis de l'edifici, presenta
una part coberta amb teulada d'un sol vessant sostinguda per una galeria d'arcs
de mig punt bastits amb maons, oberta al pati. A la planta baixa, la terrassa
està sostinguda per quatre voltes d'arc de mig punt i rebaixades, bastides amb
maons disposats a pla i amb els murs de pedra. La terrassa adossada al mur de
llevant és completament descoberta i presenta accés des de la segona planta de
l'edifici. A l'interior de la construcció hi ha diverses estances cobertes amb
voltes grasses, a la planta baixa. Al pis hi ha sostres coberts amb voltes
catalanes, però també amb embigats de fusta. Hi ha diverses obertures
emmarcades amb carreus de pedra i les llindes planes, tant a l'interior de
l'edifici com a l'exterior, encarades al pati. Fora del recinte hi ha un cos
reformat adossat a l'extrem nord-est de la façana principal, amb la coberta
d'un sol vessant i d'una sola planta. Presenta un portal d'accés rectangular,
amb la llinda sostinguda amb permòdols, tot i que reformat. La construcció és
bastida amb còdols i pedres sense treballar. A les cantonades hi ha carreus
escairats.
Pel costat del castell hi passa l'antic camí d'Albons a
Palauborrell i Ventalló, el qual s'encreua amb el vell camí ramader que hi
arriba des de Viladamat.
Les restes arqueològiques trobades al seu contorn,
demostren que el lloc ja era ocupat en època romana.
1 Catalunya Romànica. Vol. IX, Joan Badia i Homs
2 Generalitat de Catalunya. Web del patrimoni
**************************************************************************
Altre enllaç amb informació:
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=11&consulta=MCU0KzE3MjE3NCU=&codi=1962
Època: segle
XVII – XVIII
Descripció:
Situat al sud-oest del nucli urbà del municipi de
Viladamat al que pertany. Es tracta d'un conjunt format pel castell i
l'església, de la mateixa propietat.
Edifici de grans dimensions i planta rectangular, format per quatre grans
cossos adossats al voltant d'un pati central. Presenta les cobertes d'una i
dues vessants de teula i està distribuït en planta baixa i dos pisos. La façana
principal, orientada a llevant, presenta un portal d'accés reformat d'arc
rebaixat bastit amb maons, amb els brancals fets de carreus de pedra
desbastats. La resta d'obertures, rectangulars, també estan emmarcades en
pedra, amb les llindes planes i, en el cas de les finestres del primer pis, els
ampits motllurats. La resta de paraments també tenen obertures rectangulars
emmarcades en pedra i d'altres bastides amb maons. L'edifici presenta un
coronament emmerletat a totes les façanes, exceptuant la principal. Els merlets
són rectangulars i de mida mitjana, amb petites espitlleres construïdes en
maons. A la zona del pati hi ha dues terrasses a diferent nivell. La de
tramuntana, amb sortida des del primer pis de l'edifici, presenta una part
coberta amb teulada d'un sol vessant sostinguda per una galeria d'arcs de mig
punt bastits amb maons, oberta al pati. A la planta baixa, la terrassa està
sostinguda per quatre voltes d'arc de mig punt i rebaixades, bastides amb maons
disposats a pla i amb els murs de pedra. La terrassa adossada al mur de llevant
és completament descoberta i presenta accés des de la segona planta de
l'edifici.
A l'interior de la construcció hi ha diverses estances cobertes amb voltes
grasses, a la planta baixa. Al pis hi ha sostres coberts amb voltes catalanes,
però també amb embigats de fusta. Hi ha diverses obertures emmarcades amb
carreus de pedra i les llindes planes, tant a l'interior de l'edifici com a
l'exterior, encarades al pati. Fora del recinte hi ha un cos reformat adossat a
l'extrem nord-est de la façana principal, amb la coberta d'un sol vessant i
d'una sola planta. Presenta un portal d'accés rectangular, amb la llinda
sostinguda amb permòdols, tot i que reformat.
La construcció és bastida amb còdols i pedres sense treballar. A les cantonades
hi ha carreus escairats.
Notícies històriques:
La primera família propietària del castell va adoptar el
nom Sant Feliu. L'any 1208 hi ha constància d'un personatge anomenat Guillem de
Sant Feliu, i el 1316, Pere de Sant Feliu n'era el propietari, mentre que el
1347 consta com a possessor Pere Arnau de Sant Feliu. L'any 1413, Bernat de
Sant Feliu, senyor d'Ullastret, compra el senyoriu del castell de l'Empordà i
sabem que el castell de Sant Feliu de la Garriga ja havia passat a mans de
Gaufred de Vilarig. L'any 1442, el castell pertanyia a Gueraula, casada amb
Bernat Guillem de Jofre, que el va donar a la seva filla Bartomeua, futura
esposa de Dalmau Gallart. Al segle XVI Francesca de Sant Feliu, pubilla de
Bernat de Sant Feliu, senyor d'Ullastret i de castell d'Empordà, es casà amb
Bernat de Margarit "el Vell", passant a mans de la família Margarit.
L'any 1640, tant l'església com el castell van patir un incendi, probablement
relacionat amb la guerra dels Segadors, ja que el propietari de la construcció
era Joan de Margarit i de Biure, cap de les milícies catalanes i governador de
Catalunya. La família, però no va perdre la propietat del castell i les seves
terres ja que l'any 1701, Rafaela de Margarit i de Biure n'era la senyora. A
partir de l'any 1753, Sant Feliu de la Garriga es va anar abandonant
progressivament, sobretot degut al deteriorament de l'església. Aquell mateix
any, els objectes de culte més valuosos foren portats a Viladamat. L'any 1870,
els marquesos d'Aguilar (títol concedit a Josep Margarit i Biure l'any 1653)
vengueren el castell a Gaietà Cruxent. L'any 1865, d'acord amb les lleis de
desamortització de l'església parroquial de Sant Feliu va ser venuda i,
posteriorment incorporada a la mateixa propietat que el castell, ja convertit
en masoveria.
L'edifici actual pertany a la reconstrucció del segle XVII però, tot i això, hi
ha certes estructures conservades a l'entorn del pati interior podrien
correspondre al primitiu castell, documentat des de principis del segle XIII.
Actualment, en el pati de l'edifici hi ha una pica baptismal de pedra procedent
de l'església de Sant Feliu, reutilitzada com a test.
A l'entorn del castell i de l'església, en el vessant del puig Segalà,
apareixen fragments de ceràmica romana i pre-romana.
**************************************************************************
Enllaç sobre el jaciment de l'església i el castell:
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=27&consulta=MCU2KzE3MjE3NCU=&codi=20370
Les campanyes arqueològiques realitzades els anys 2008 i
2010 van descobrir 30 estructures d'emmagatzematge, majorment sitges excavades
en el subsol i dipòsits revestits d'obra i amortitzades per material de rebuig
alt-medieval. Aquestes sitges, localitzades a l'interior i a l'exterior de la
nau, no conservaven la seva part superior i algunes d'elles van patir
modificacions posteriors. Totes estaven amortitzades amb pedres, sediment i
material de rebuig domèstic, arquitectònic o sepulcral. Les de la part exterior
es poden situar entre els s. IX-X.
Paral·lelament, també es van descobrir 20 tombes datades entre l'Antiguitat
tardana, l'època medieval i la moderna, observant en algun cas que aquestes
havien estat reutilitzades. Les tard-antigues es localitzen a l'interior de la
nau, a l'espai de ponent i en destaques les infantils. A l'exterior es van
documentar enterraments d'adults d'època baix medieval o moderna, que hauria
tingut funció de lloc d'emmagatzematge a més d'espai funerari, ja que en cotes
inferiors es va trobar un nivell de us alt medieval i un paviment d'opus
signinum.
El conjunt arquitectònic resulta complex, construït i modificat en diverses
fases entre els segles X-XIII i assentat sobre una ocupació anterior, també amb
una llarga continuïtat dins la tard-antiguitat i l'època alt-medieval. Amb una
fase de tipus productiu i vinculada a l'hàbitat i una altra fase de tipus
cultural amb clares manifestacions funeràries.
El període d'abandonament del conjunt es situa en els segles XVII-XVIII.
**************************************************************************
Altre enllaç amb informació:
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5054
**************************************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada