JACIMENT CAMP DELS NINOTS
CALDES DE MALAVELLA - LA SELVA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
CAMP DELS NINOTS
Enllaços amb informació:
https://invarque.cultura.gencat.cat/card/13644
Cronologia: Pliocè
/ Pleistocè / Plistocè
Descripció:
El Camp dels Ninots està situat a l'extrem oest del terme
municipal de Caldes de Malavella. El seu nom es deu a les silicificacions, en
concret òpal (SiO2nH2O), que al créixer generen formes arronyonades diverses,
anomenades menilites, conegudes popularment com a ninots. Malgrat que els
primers indicis de que la formació geològica es tracta d'argiles lacustres
recolsades sobre materials volcànics quaternaris són de 1882, de l'eminent
enginyer de mines i geòleg Lluís Marià Vidal, no és fins 1999 que la geòloga
caldenca Montserrat Vehí descriu l'edifici volcànic d'explosió tipus
freato-magmàtic amb el cràter reblert per argiles lacustres. Els treballs de
recerca iniciats l'any 2003 han posat al descobert noves dades per a la
investigació paleontològica internacional. La gran quantitat de fòssils
recuperats fins ara, en una superfície que ocupa aproximadament 250.000 m2, fa
d'aquest jaciment un indret indispensable per a conèixer els darrers 3 milions
d'anys de la nostra història, d'una forma extraordinària. La particular
geologia del jaciment ha afavorit la conservació de restes animals i vegetals
en un estat excepcional, motiu pel que el jaciment es considera un
Konservat-Lagerstätte. El conjunt de fòssils recuperats al Camp dels Ninots
proporciona dades directes referents a l'entorn biològic i climàtic del
nord-est peninsular durant el Pliocè i permet contraposar-les als canvis
climàtics produïts a Europa en els darrers 3 milions d'anys. El llac que es va
formar al Camp dels Ninots oferia unes condicions òptimes per a la instauració
de tot un seguit de dinàmiques ecològiques. Els animals que morien al voltant
quedaven submergits per les aigües i els seus cossos acabaven dipositats al
fons del llac. Les característiques d'aquestes aigües, carregades de minerals,
van ser les que van crear les condicions òptimes per a l'excel·lent conservació
dels esquelets que s'han descobert. La fauna recuperada destaca per la
presència d'una abundant representació d'esquelets sencers i en connexió
anatòmica de grans i petits vertebrats. Destaquen els rinoceronts
(Stephanorhinus jeanvireti), els tapirs (Tapirus arvernensis) i els bòvids
(Alephis tigneresi), també es documenten tortugues (Mauremys leprosa,
Chelydropsis cf. pontica), granotes verdes (Pelophylax perezi), ofegabous( cf.
Pleurodeles sp.), tritons palmats (Lissotriton aff. Helveticus), peixos d'aigua
dolça (Leuciscus sp. i Luciobarbus sp.) i aus del gènere Aythyla. Tota aquesta
fauna permet estudiar i explicar com era aquest entorn i quines eren les
relacions que es van establir entre les diverses espècies animals. Tant la
coexistència de l'espècie Stephanorhinus jeanvireti amb l'espècie Alephis
tigneresi, com les dades paleomagnètiques obtingues permeten datar el jaciment
sobre els 3,1 Ma, prop de la transició entre MN15 i MN16, Pliocè mitjà. Pel que
fa les restes paleobotàniques, destaca la gran quantitat de macro i
micro-restes vegetals, especialment milers d'empremtes vegetals de les espècies
de fulles, tiges i llavors, així com també un important registre pol·línic.
Aquestes dades han permès reconstruir l'ecosistema vegetal, des de la vegetació
aquàtica, que devia conformar denses praderies subaquàtiques, de les quals
s'han recuperat exemplars del gènere Cabomba, típics de regions tropicals, i
del gènere Ranunculus, àmpliament distribuït en la geografia de la península
ibèrica, o de vegetació amfíbia submergida en zones poc profundes i someres,
com les bogues, les canyes i els esparganis, que tenen les arrels i els rizomes
submergits en l'aigua, i les tiges, les fulles i les inflorescències,
emergides. També hi ha testimonis del bosc de ribera formada sobretot per
verns. Darrere d'aquests, més enllà del llac, hi havia laurisilva, alzinars
subtropicals, grèvols i arbres caducifolis com els noguers. En al intervenció
de 2015 i en el marc del projecte de recerca "El Plio-pleistocè del Camp
dels Ninots i la depressió prelitoral: evolució paleoclimàtica, dispersions
faunístiques i humanes" aprovat pel Departament de Cultura, es realitzen 2
sondeigs mecànics de recuperació de testimoni continu de 113 i 145 m de
profunditat amb l'objecte d'aprofundir en el coneixement dels fenòmens
vulcanològics que han generat el cràter del Camp dels Ninots. El seu
emplaçament busca el centre de la diatrema (conducte d'ascensió de la lava del
volcà), i s'aprofiten les perforacions per fer estudis de testificació
geofísica amb sondes de gamma natural i espectral, televiwers òptic i acústic,
susceptibilitat magnètica, resistivitat, sonda sònica i de qualitat d'aigües,
el que representa una gran aportació de la paleontologia en la ciència de la
vulcanologia. En la campanya de 2016 s'excava i recupera un esquelet complert
de Tapirus avernensis localitzat el 2013, es localitzen i documenten un altre
d'edat infantil i d'un exemplar gran del bòvid Alephis tigneresi. També es
recupera l'esquelet sencer d'un exemplar de rèptil de la família dels Anguidae
i una gran quantitat d'empremtes vegetals. En la campanya de 2017 s'extreu un
esquelet sencer en connexió anatòmica d'un Alephis tigneresi també localitzat
el 2013 en la zona de Can Cateura, que és el 17è esquelet d'aquesta espècie
recuperat i el 6è individu complert. També es recuperen dues granotes
Pelophylax cf. perezi, una mandíbula de rèptil i una gran quantitat d'empremtes
vegetals, tant de fulles com fruïts i llavors. En la campanya de 2018 es
recupera un esquelet sencer en connexió anatòmica d'una cria d'aproximadament 6
mesos de vida de Tapirus avernensis localitzat el 2016, que és el 6è esquelet
complert d'aquesta espècie recuperat i el 8è documentat, s'identifiquen restes
d'un altre, es recupera un esquelet desarticular de rèptil Anguidae i es
recuperen nombroses empremtes vegetals. Es deixa per futures campanyes la
recuperació d'un Alephis tigneresi que es troba sota el tapir recuperat. En la
campanya 2019 es recupera el 7è individu complert d'Alephis tigneresi, un
rèptil Anguidae i moltes granotes i peixos. Respecte a la paleobotànica ha
continuat la recuperació d'abundants restes de fulles i troncs. S'han
instal·lat nous punts geodèsics que permetran documentar noves excavacions en
l'edifici volcànic. En la campanya 2020 es recuperen petits vertebrats, peixos,
una tortuga Mauremys leprosa, es recuperen i documenten una gran quantitat de
restes paleobotàniques, fulles i troncs, i es restaura l'Alephis tigneresi
recuperat en la campanya anterior. En la campanya 2021 es recuperen 349
registres dels que 260 són restes fòssils d'animals i la resta paleobotàniques.
Les restes d'animals són 217 ossos, 2 dents, 39 copròlits i 2 icnites,
majoritàriament són de microvertebrats en un gran estat de preservació que inclou
empremptes musculars, com amfibis: granotes Paleophylax cf. perezi (32
exemplars), tritons (Ofegabous i Tritó palmat), peixos, 1 artròpode i 1
registre de serp, el primer que es troba. Respecte a la paleobotànica s'han
recuperat empremtes de fulles, fruits, branques i llavors. S'ha acabat la
restauració d'un bòvid recuperat el 2019 i s'ha iniciat la conservació i
restauració de 2 cranis del Sector comercial (intervenció preventiva de 2012).
El conjunt de restes recuperades des de l'inici de les campanyes el 2003 és
d'un total de 5.510 registres.
https://invarque.cultura.gencat.cat/card/20737
Cronologia: Paleolític
Superior / Paleolític Superior ( -33000 / -9000 )
Descripció:
Per accedir al jaciment des del nucli urbà de Caldes de
Malavella cal agafar la carretera GI-673 en direcció a Girona i a la sortida
del poble, just al davant del camp municipal d'esports, agafar un trencant que
surt a mà esquerra. Cal seguir per aquest uns pocs metres i agafar novament un
trencant a l'esquerra. A uns 25 m a la dreta es troba la fàbrica Mas, a
l'aparcament de la qual es varen realitzar les primeres troballes que
permeteren documentar el jaciment. Es tracta d'una jaciment en el qual apareixen
restes de fauna de cronologia incerta, probablement pleistocena, dins dels
dipòsits argilosos lacustres que rebleixen l'interior del cràter del volcà. A
més d'importants restes paleontològiques, s'ha documentat material arqueològic
a l'extrem nord de l'edifici volcànic, en el que s'ha denominat com a sector
Butano. Les campanyes de 2006, 2007 i 2010 s'hi van recuperar alguns objectes
lítics (88 fragments), però les troballes més importants es van produir el
2011, quan es van localitzar fins 137 fragments en una única campanya. El quars
és el material predominant entre les restes trobades, i les bases positives les
més abundants com a categoria estructural. En la darrera campanya, però, s'ha
produït un augment destacat de troballes de bases negatives de primera
generació, fet que porta a pensar el jaciment com una àrea de captació de
matèries primeres. Sembla que es tracti d'una indústria bastant expeditiva amb
la intenció d'obtenir bases positives de manera ràpida. La campanya
d'excavacions del 2012 al sector Butano ha permés recuperar una abundant
col·lecció d'eines de pedra que indicarien una forta presència humana en les
darreries del Pleistocè superior. En concret s'han documentat 290 restes
lítiques. Cal situar les restes dins una cronologia del Paleolític Superior,
probablement a inicis del tardiglacial que es coneix com a Badegulià. L'estat
general de conservació del jaciment és molt bo. El 12 i 13 de Juny de 2012,
dins de l'excavació preventiva al carrer Sant Sebastià nº41, es va identificar
un esquelet humà en connexió anatòmica. L'individu es va trobar al dipòsit U1
en posició decúbit prono i orientat en l'eix oest-est. Segons els estudis
antropològics, es tracta d'un home d'entre 30-40 anys d'uns 171-172 cm
d'alçada. La datació per carboni 14 indica que aquest individu va morir a
principis del segle XIX. No sembla que el cos hagi estat enterrat amb una
intencionalitat o ritual, més aviat sembla avocat en un dipòsit d'emergència o
un possible accident. Sembla que l'individu anava nu o amb poca roba en el
moment de la seva deposició. A la intervenció arqueològica de l'any 2013 es van
tractar i restaurar materials localitzats d'altres campanyes com ara peixos i
una columna de bòvid. També es va realitzar un estudi geofísic però els
resultats obtinguts no van ser els esperats a causa del component geològic, que
no era un bon conductiu. A més, es van documentar restes d'au i un esquelet de
l'espècie Tapirus arvernensis. Es van documentar moltes empremtes vegetals tant
de fulles com de troncs. L'any 2015 es va realitzar un sondeig mecànic vertical
al Camp dels Ninots en el qual es va extreure una mostra estratigràfica que ha
permès recuperar dades geofísiques de la gravimetria, un detall de tot el llac
i la situació dels nivells fossilífers de la zona del volcà.
Tapir amb cria
Reproduccions a escala real d’un tapir femella i la seva
cria a partir de des dades científiques obtingudes de l’estudi dels esquelets
de Tapirus arvenensis recuperats al
jaciment del Camp dels Ninots. Aquet tipus d’animals són poc comuns en el registre fòssil
europeu. L’alimentació dels tapirs es basava en el consum de fruits i vegetals
que aconseguien en espais de selva relativament tancats i humits.
El Camp dels Ninots
Sota aquests camps de conreu, s’hi amaga un dels pocs
jaciments que permeten reconstruir tot un ecosistema de fa uns 3 milions d’anys,
concretament del període que es coneix com a pliocè superior. La singularitat,
diversitat i excepcionalitat dels materials posats fins ara al descobert han
fet que el jaciment hagi estat declarat
Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya,
amb la voluntat de protegir-ne l’entorn, de fomentar-hi la recerca científica i
de transmetre a la societat els resultats obtinguts.
Situat a l’extrem oest del municipi de Caldes de
Malavella, el jaciment té una extensió aproximada de 250.000 m2. El topònim
Camp dels Ninots prové d’antic, de quan molts caldencs i caldenques
sovintejaven l’indret per buscar-hi el que anomenaven ninots: unes pedres amb
unes formes curioses, arronyonades, amb les quals jugaven a imaginar figures
diverses. Els ninots, en realitat, són un tipus de mineral, l’òpal menilític
(SIO2Nh2O), que es forma en unes condicions geològiques molt concretes, com les
que es donen en aquest indret.
Des del punt de vista científic, no va ser fins l’any
1999 que es va descriure per primera vegada el Camp dels Ninots com un volcà. Des
de l’any 2003,s’hi duu a terme un projecte de recerca, dirigit per l’Institut
Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), que compta amb un
equip multidisciplinari, format per geòlegs, biòlegs, paleontòlegs, arqueòlegs
i restauradors, entre d’altres, provinents d’universitats i de centres de
recerca tan nacionals com internacionals. Els treballs científics han permès
recuperar abundants restes fòssils d’animals, incloent-hi vertebrats de totes
les mides (aus, peixos amfibis, rèptils, mamífers, etc.) i invertebrats, i
també restes de flora (fulles, troncs, pòl·lens, etc.), que permeten
reconstruir detalladament com era aquest entorn. Les dades que ens proporcionen
aquestes restes fòssils, juntament amb les que s’han obtingut dels estudis
paleomagnètics i bioestratigràfics, ens han permès establir la cronologia
exacta del jaciment en els 3,1 milions d’anys.
Així, sabem que el jaciment se situa en un antic volcà,
al cràter del qual, quan l’activitat volcànica va cessar, es va formar un llac.
Al voltant d’aquest llac es va donar les condicions òptimes perquè hi hagués
vida, i s’hi va desenvolupar un ecosistema característic de climes subtropicals,
amb un entorn dominat per l’exuberància d’animals i plantes. Alguns d’aquests
animals van morir dins el llac o el seu voltant, i, després de restar
submergits en l’aigua, van acabar al fons del llac, on, amb el temps, van
quedar coberts per argiles i el mateix va passar amb els vegetals, els troncs,
les fulles, els fruits, etc.
Amb el pas del temps, aquestes argiles s’han convertit en
un enorme arxiu d’informació (de més de 50 metres de profunditat) on els
investigadors treballen per posar al descobert els tresors que hi van quedar
atrapats.
La conservació dels fòssils és excepcional, amb esquelets
sencers i en connexió anatòmica, la qual cosa fa que el jaciment sigui
considerat un fòssil-lagerstäte, és a dir, un jaciment amb una gran riquesa de
fòssils. Podem afirmar doncs, que ens trobem davant una imatge del passat; la
Pompeia del pliocè.
En definitiva, el Camp dels Ninots és un autèntic tresor
per a la paleontologia i la paleobotànica d’àmbit internacional. La seva
excepcionalitat rau en el fet que, a més d’oferir-nos una oportunitat única per
estudiar l’ecosistema del nostre entorn durant el pliocè, ens proporciona unes
dades paleoambientals que ens ajuden a entendre els canvis climàtics que s’han
esdevingut fins al moment actual.
Pliocè: Segona època o serie del neogen, compresaentre el miocè i el plistocè (quaternari). Transcorre entre els 5,2 i els 2,58 milions d'anys. Paleomagnetisme: Estudi del magnetisme terrestre natural romanent a fi de determinar la intensitat i direcció del camp magnètic terrestre pel passat geològic. Biosestratigrafia: Branca de l'estratigrafia que se centra a asignar edats i a correlacionar els estrats de les roques a partir dels fòssils que contenen. Fòssil-lagerstätte: Terme que, en alemany, significa 'jaciment de fòssils'. S'utilitza per fer referència a un tipus de jaciment ric en fòssils, sigui perquè aquests són abundants o bé perquè presenten un estat de conservació extraordinari. Paleontologia: Ciència que estudia els éssers del passat, essencialment els fòssils.
Una fauna subtropical
El Camp dels Ninots ens proporciona una imatge única de
com era la vida ara fa 3,1 milions d’anys. Al jaciment s’han recuperat
nombrosos esquelets de grans vertebrats, majoritàriament sencers i en connexió
anatòmica, corresponents a tres espècies d’herbívors. A dia d’avui, no s’ha
documentat cap carnívor, malgrat que, de segur, devia haver-n’hi en aquest
entorn. La poca diversitat d’espècies contrasta amb la gran quantitat d’exemplar
recuperats fins avui. Aquest jaciment és, molt probablement, el que presenta el
registre de fòssils més elevat de les espècies recuperades. L’animal que més
abunda és el bòvid de l’espècie Alephis tigneresi, seguit del tapir de l’espècie
Tapirus avernensis i del rinoceront de l’espècie Stephanorhinus jeanvireti.
Bòvids
Descripció física: l’espècia de bòvid trobada al Camp dels Ninots, anomenada Alephis
tigneresi, devia tenir un cos gràcil, amb unes mesures intermèdies respecte als
grans bòvids, ja que feia uns 1,60 metres d’alçada per uns 2,40 metres de
llargada i uns 500 quilos de pes. Per tant, aquests bòvids eren més petits que
un brau, però més grossos que no pas els antílops actuals, com són ara el
nyu o l’òrix.
Alimentació: Aquests
bòvids eren animals de pastura i brostejadors; és a dir, menjaven l’herba dels
prats i les fulles d’arbres i arbustos.
Curiositats:
Es tracta d’una espècia actualment desapareguda i molt poc coneguda a Europa, d
la qual mai no s’havien localitzat esquelets tant complets i en connexió
anatòmica com els del Camp dels Ninots.
Rinoceronts
Descripció física: Les restes òssies de rinoceront localitzades al Camp dels Ninots
corresponen a l’espècie Stephanorhinus jeanvireti. La majoria de les espècies
de rinoceronts europeus dels darrers 4 milions d’anys són molt semblants entre
elles, i és per aquest motiu que pràcticament totes s’agrupen en un mateix
gènere: l’Stephanorhinus. Aquests rinoceronts, en la seva etapa adulta, presenten
un pes mitjà d’uns 3.000 quilos, una alçada de 1,80 metres i una llargada de
3,20 metres. El pes dels rinoceronts actuals oscil·la entre els 1.000 quilos
del rinoceront de Sumatra i els 3.500 quilos del rinoceront blanc, l’animal
terrestre actual més gros després de l’elefant.
Alimentació: La
dentició d’aquesta espècie era de corona baixa, la qual cosa sembla que indica,
juntament amb la morfologia del crani, que devia tenir una alimentació basada
en fulles i vegetals tous, i no pas en les gramínies (com ara els cereals o la
canya) que avui constitueixen la dieta d’alguns seus parents actuals, com el
rinoceront blanc d’Àfrica. Per tant, no eren animals de pastura, sinó brostejadors.
Curiositats: L’únic
esquelet que s’ha recuperat al Camp dels Ninots està gairebé sencer i correspon
a un individu jove. Es tracta, juntament amb l’exemplar d’Incarcal (Crespià,
Girona), d’un dels esquelets de rinoceront més complet del registre fòssil de
Catalunya.
Tapirs
Descripció física: Els esquelets sencers i en connexió anatòmica recuperats en aquest jaciment
constaten que es tracta d’un mamífer corpulent,
d’aproximadament 1 metre d’alçada 1 2 metres de llargada, i d’uns 300 quilos de
pes. El tapir asiàtic (Tapirus indicus)
és l’espècie viva més similar a la trobada al Camp dels Ninots.
Alimentació:
L’alimentació dels tapirs es basava essencialment en el
consum de fruits i vegetals que
aconseguien en espais de selva relativament tancats i humits. L’alt grau d’especialització
dels tapirs respecte a l’entorn fa que aquests animals siguin molt sensibles a
qualsevol variació de l’ecosistema. Això explica que els tapirs desapareguessin
quan al continent europeu es va produir, ara fa 2,5 milions d’anys, un canvi
climàtic que va propiciar la concentració de determinats fruits en períodes
concrets de l’any i la proliferació d’arbres de fulla caduca. Aquests animals
són, doncs, un bon indicador dels canvis climàtics.
Curiositats: Aquest
tipus d’animals són poc comuns en el registre fòssil europeu. Els exemplars del
Camp dels Ninots són els més complets que es coneixen a Europa. A dia d’avui és
un dels jaciments que aporta més restes fòssils d’aquesta espècie en el
registre mundial juntament amb els jaciments de Eslovàquia i França.
Connexió anatòmica: La majoria d'esquelets localitzats al Camp dels Ninots es troben sencers i en connexió anatòmica: és a dir, amb tots els ossos en la posició original. Aquest fet és molt excepcional, ja que generalment, en les excavacions, les restes apareixen aïllades. El fet que els esquelets quedesin dipositats al fons del llac, d'aigües tranquiles, i que, lentament, els cobrissin les argiles lacustreshan propiciat auest tipus de conservació.
Les prospeccions geofísiques realitzades a la zona ens indiquen
que en aquest indret on som ara es troba el centre del volcà del Camp dels
Ninots.
Per aquest motiu s’hi ha realitzat dos sondejos mecànics
amb l’objectiu de conèixer amb detall els processos de formació del volcà i la
seva transformació a causa de la formació d’un llac en el seu interior.
Els treballs realitzats s’han centrat en recuperar el
màxim de material del rebliment del llac i arribar als nivells volcànics més
enllà dels 70 metres de fondària que s’havien assolit en sondejos anteriors.
El mètode emprat ha estat el de sondeig mecànic vertical
on un camió de perforació ha realitzat uns sondeigs a 113 i 143 metres de
profunditat, amb l’objectiu de poder recuperar mostres del sediment del llaci
del diatrema del volcà, així com la seva testificació a través de sondes que
ens proporcionen imatges orientades o perfils de presència d’elements químics
com el potassi, l’urani i el tori. Un cop finalitzats, han estat entubats per
tal de deixar-los operatius per a futures mesures i poder prendre mostres, així
com instal·lar-hi un sismògraf.
Amb el material extret s’ha pogut conèixer tota la
història del lloc, des el moment de l’explosió del volcà, la formació i erosió
del llac fins als nostres dies.
Els bons resultats fan que el Camp dels Ninots esdevingui
de referència internacional per a conèixer l’evolució climàtica i paisatgística
del continent europeu durant el pliocè superior (ara fa uns 3,2 milions d’anys)
i poder entendre també el vulcanisme de la zona.
Geofísica: Ciencia que, aplicant els mètodes dde la física, estudia la totalitat de la Terra, des del centre fins a l'atmòsfera superior. Consisteixen basicament en mesurar des de l'aire, la superficie del terreny o l'interior d'un sondeig, determinats paràmetres físics propis dels materials que conformen l'interior de la Terra. Rebliment: Material solt que reomple un espai que pot ser una cambra, galeria, una vall, una conca sedimentària, etc. Diatrema: Conducte cilíndric volcànic vertical o quasi vertical de l'escorça terrestre obert per l'energia explosiva del magma ric en gasos, que després de la fase explosiva pot ésser omplert per una bretxa heterogènia de materials provinents de les profunditats , dels flancs o de la superfície. A la superfície, els diatremes corresponen a un cràter del tipus maar.
Al jaciment del Camp dels Ninots s’han recuperat
múltiples evidències de vegetació. Aquest fet permet als investigadors obtenir
dades clau per conèixer el clima i el paisatge d’aquest entorn, com també per
entendre les dinàmiques climàtiques que van tenir llos en el passat. Cronològicament
té una importància especial, ja que és un dels pocs jaciments que poden explica
en detall la transició que es va produir, a finals del pliocè, d’un clima
típicament subtropical a l’actual clima mediterrani.
Les restes paleobotàniques que apareixen al jaciment es
poden classificar en dos grans grups: d’una banda. Les que es veuen a simple
vista (macrorestes) i, de l’altra, les microscòpiques (microcrestes). Les
macrorestes vegetals són molt abundants i, sovint, apareixen formant grans acumulacions.
Corresponen a empremtes (negatius) de determinades restes vegetals (fulles,
troncs, tiges, llavors, fruits, etc.) que s’han conservat en les lutites verdes
del fons del llac, malgrat que la part orgànica hagi desaparegut. Les microrestes,
en canvi, corresponen a elements orgànics (pòl·lens, espores, microalgues,
etc.) que s’han conservat en els sediments però que requereixen tècniques
fisicoquímiques, realitzades al laboratori, per poder ser identificades i
estudiades. Les microrestes són especialment interessants perquè no només proporcionen
informació sobre la cobertura vegetal de l’entorn immediat al llac, sinó també
de la regió.
Aquest conjunt d’arbres i de plantes que s’han
identificat indiquen que el paisatge vegetal del Camp dels Ninots era de tipus
subtropical, amb unes condicions mediambientals de temperatures suaus al llarg
de l’any (uns 5ºC superiors a les d’avui
i per sobre dels -2ºC) i una humitat més o menys constant, amb un total de
precipitacions abundant (de 900 a 2.000 mil·lilitres). La formació forestal es
va veure afavorida, a més, per la presència de boires, que incrementaven el
total de precipitacions i contribuïen a la suavitat de les temperatures, la qual
cosa propiciava l’existència d’arbres de 25 metres d’alçària (de vegades fins i
tot arribaven als 40 metres), com és el cas de les espècies que integren la
laurisilva.
Lluny de les aigües del llac, darrera els boscos de
ribera, hi havia la laurisilva; un tipus de bosc subtropical. Al Camp dels
Ninots, la laurisilva estava caracteritzada pels gèneres Daphnogene i
Laurophyllum, relacionats amb diferents espècies de la família dels llorers
(família de les lauràcies).
Si prenem com a referència els actuals boscos de llorers
de les illes Canàries, a més de lauràcies, en aquets boscos pliocènics hi devia
haver noguers i alzines subtropicals, les quals podrien ser les avantpassades
de les alzines actuals (Quercus ilex). Al Camp dels Ninots s’ha determinat l’espècie
Quercus drymeja.
A les vores del llac es va desenvolupar un bosc de ribera
constituït fonamentalment per verns (Alnus gaudinii) i xiprers dels pantans
(del gènere Taxodium o Glyptostrobus). En aquestes associacions també hi vivien
liquidàmbars (del gènere Liquidambar), arbres de la cera (del gènere Myrica),
oms (del gènere Ulmus), plataners (del gènere Platanus) i pollancres (del
gènere Populus).
Paleobotànica: Branca de la paleontologia que estudia les plantes fòssils i, en general, la vida vegetal del passat. Lutita: Classe granulomètrica de les roques de detrítiques en què la majoria de les partícules tenen un diàmetre inferior a 1/16 mil·límetres, indepentement de la composició, l'origen i el grau de coherència que tinguin. Les lutites es divideixen en dues subclasses: els llims, entre 1/16 i 1/256 mil·límetres, i les argiles, inferiors a 1/256 mil·límetres.
La pel·lícula dels fets
El projecte científic que es duu a terme en el jaciment
del Camp dels Ninots és clarament multidisciplinari i és format per més de 30
investigadors (geòlegs, paleontòlegs, arqueòlegs, botànics, restauradors, etc.)
procedents d’universitats i centres de recerca tant nacionals com
internacionals.
L’excavació esdevé l’eina principal de l’arqueologia i la
paleontologia per obtenir i recuperar dades i objectes del passat. El mètode
científic que s’aplica en el treball de camp consisteix en excavar de manera
acurada les diferents capes de terra o nivells que conformen el jaciment, des
del més modern fins al més antic. El conjunt d’aquestes capes o nivells formen
una estratigrafia que podria recordar a una superposició de pàgines d’un llibre
que anem llegint a mesura que excavem.
Un cop finalitzat el treball de camp (que sol durar 4
setmanes), fa recerca continua amb una segona fase. Aquesta és molt llarga en
el temps, en que els diferents investigadors, en els laboratoris respectius,
treballen sobre les dades obtingudes al jaciment amb l’objectiu de posar llum a
la història que ha quedat atrapada als sediments.
Taxonomia: Part de la història natural que tracta de la classificació dels animals i de les plantes. Tafonomia: Disciplina que estudia el transport, l'enterrament i la fossilització dels organismes morts. Paleomagnetisme: Disciplina que estudia el magnetisme terrestre natural romanent a fi de determinar la intensitat i la direcció del camp magnètic terrestre del passat geològic. Sedimentologia: Estudi de la gènesis i de les característiques dels sediments. Petrologia: Ciéncia que inclou l'sapecte descriptiu de les roques i n'estudia l'origen, com s'han format i com han evolucionat. Palinologia: Estudi del polen i de les espores actuals i fòssils. Arqueologia: Ciència que estudia la història de la humanitat a partir de les restes materials que aquesta ens ha deixat.
Terra de volcans
El municipi de Caldes de Malavella es localitza a la
depressió de la Selva, la qual està emmarcada per un conjunt de fosses tectòniques,
fruit de l’enfonsament de l’escorça terrestre, situades entre la serralada
Prelitoral i la Litoral. Aquestes fosses es van formar durant l’etapa
distensiva, que es va iniciar a principis del neogen (fa 23 milions d’anys), i
formen part d’un conjunt de fosses tectòniques de direcció nord-est – sud-oest
que va des del mar del Nord fins a la zona d’Almeria. Aquesta etapa distensiva
es caracteritza per la tensió de l’escorça terrestre exerceix en el continent
eurasiàtic, la qual fa que cadascun dels seus extrems empenyi en direcció contrària a l’altre i es generin
tota una sèrie d’enfonsaments i de falles. S’associen amb aquesta fase el
seguit d’episodis eruptius que es van produir en els edificis volcànics de l’Empordà
(fa entre 7 i 2 milions d’anys), els quals són tots clars exemples de l’activitat
volcànica que hi havia en el territori.
Del llac al jaciment
Un cop l’activitat explosiva va cessar, en l’enorme
esvoranc que es va formar al cràter del volcà, s’hi va anar acumulant aigua,
que va donar lloc a un extens llac. Durant milers d’anys, el llac va ser
present en aquest entorn, i s’hi van anar acumulant grava, sorra i fang, fins
que es va acabar reblint totalment. Els estudis geològics que s’estan duen a
terme mostren que el rebliment del cràter té, almenys, 60 metres de gruix.
Durant la fase de rebliment, als sediments del llac es
produeixen dos grans processos: els sedimentaris i els postsedimentaris. Els
sedimentaris són l’acumulació de fang, sorra i grava, que donarà lloc a lutites,
gresos i conglomerats. Les silicificacions (enriquiment o impregnació de la
silice per part de la roca), en canvi, estan relacionades amb els processos
postsedimentaris. Al Camp dels Ninots, aquestes silicificacions han donat lloc
a un mineral anomenat òpal, el qual, a Caldes, és conegut com a ninot.
E tots aquests processos, probablement la formació dels
estrats (capes) de lutites (roques sedimentàries formades a partir de fang) és
un dels més rellevants, ja que aquestes capes són de les que contenen la major part dels fòssils. Les petites
laminacions (sovint submil·limètriques) ens indiquen que aquestes lutites es
van formar a partir de la lenta decantació d’aigües tèrboles i molt poc
energètiques. Cada làmina representa un moment de decantació de fang, i és en aquest
fang on queden atrapades la majoria de les restes paleontològiques i
paleobotàniques que avui s’estan posant al descobert. La successió de sediments
laminats proporciona, alhora, informació detallada d’un seguit de canvis
ecològics ocorreguts tant en l’àmbit local com en el regional o internacional.
Superposició del model digital del terreny, l'ortofotomapa i el mapa geològic de la zona del Camp del Ninots.
Sondejos
Secció del volcà del Camp dels Ninots
Ninots
Els populars ninots de Caldes són un tipus de mineral,
anomenat òpal (mineral amorf, d’aspecte divers i de composició SiO2nH2O), resultat
d’un procés de silicificació consistent en un enriquiment o una impregnació de
sílice per part de la roca. L’òpal sol tenir relació amb la circulació d’aigua
amb unes característiques fisicoquímiques que afavoreixen la precipitació de la
sílice, i el vulcanisme pot facilitar aquest procés. Aquest mineral sovint
creix i genera formes arronyonades diverses, anomenades menilites, si bé també
el podem trobar impregnant tot el sediment, de manera que dóna lloc a una roca
endurida.
Aixecament i erosió d'unes roques ígnies d'edat paleozoica (formades fa més de 250 milions d'anys).
Fracturació d'aquestes roques, que dóna lloc a la formació de la depresió de la Selva (fa entre 23 i abans de 5 milions d'anys).
Reompliment de la depressió amb sediments que els rius porten dels relleus que l'envolten.
Ascensió de magmes aprofitant la fractura que limita la depresió, i formació del volcà del Camp del Ninots.
El volcà deixa de ser actiu i es forma un llac (maar) a l'embut del cràter.
Aquest llac es va omplint de sediments, on trobem els fòssils del Camp dels Ninots (de fa uns 3 milions d'anys).
El llac s'asseca.
El con volcànic es va erosionant.
Aquesta erosió enllaça amb la formació del relleu i del paisatge actuals (en què també són importants les modificacions degudes a l'home - cultius, edificacions, infraestructures, etc.).
Extrapolació de l'antic volcà (del con i dels sediments del llac que el van omplir) a partir de la seva delimitació.
Fossa tectònica: Àrea de la superfície terrestre continetal o marina de relleu més deprimit que les zones circumdants, de dimensions molt variables, la qual pot ésser originada per esfondraments causats per falles.
Neogen: Període (o sistema) superior del terciari, amb edats de 23,3 a 2,58 milions d'anys.
Estratovolcà: Volcà de grans dimensions format per l'acumulació de colades de lava i de piroclasts en el transcurs dels diferents estadis eruptius, habitualment violents.
Con d'escòries: Volcà de mida relativament petita (centenars de metres) i poc volum de material emès (0,01 a 0,02 km3), format per fragments aïllats de lava solidificada anomenada escòria (piroclasts, tefres, gredes). Són els volcans més habituals del planeta, i són de tipus monogenètic; és a dir, que es formen en un sol episodi que pot durar des de dies fins a uns quants anys,
Escultura del Ninot
Reproducció d'un Ninot de Caldes que vol representar en format gegant la figura arrodonida i capriciosa d'aquestes pedres d'òpal tant populars a Caldes, que tradicionalment havien estat recollides i col·leccionades per grans i petits a la població. Ha estat realitzada, de forma desinteressada, per l'artista i escultor del poble Marc Niell i Barris (Caldes de Malavella, 1972) sobre un bloc de pedra de Vinaixa com a homenatge als ninots caldencs tant apreciats per tothom. Assenyala el punt d'accès a l'indret, volcà i jaciment paleontològic i arqueològic, situat a l'oest de la població, que porta per nom Camp dels Ninots.
**********************************************
Enllaços amb informació:
**********************************************
,_passatge_interior.jpg)
.png)
