Seguidors

dimecres, 30 d’octubre del 2024

CAN NET

DOSRIUS - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/


Masia senyorial del cinc-cents, conservada dins la sagrera de l’església parroquial de Sant Iscle i  Santa Victòria. La llinda pètria d’una finestra de la façana i la pedra picada a totes les obertures informen de la seva antiguitat.

Edifici aïllat de planta rectangular alineat al carrer, que consta de planta baixa i pis amb coberta de teula àrab a dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana. Orientada a migdia, té la portalada principal adovellada amb grossos carreus de granit, que formen un arc de mig punt.

Fins a l’any 1980 va pertànyer als Marquesos de Castelldosrius i era coneguda com “el Marquesat”. Les fonts orals expliquen que els marquesos hi feien estades temporals.









***********************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XVI – XVII

Descripció:

Masia urbana aïllada de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab de dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Està distribuïda en planta baixa i pis, i presenta un cos més modern rectangular amb teulada d'un sol vessant, adossat a l'extrem nord-est. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal d'arc de mig punt adovellat amb els brancals bastits amb carreus de pedra. Al costat hi ha una finestra rectangular emmarcada en carreus de pedra i amb la llinda plana. Una motllura rectilínia recorre l'intradós de l'obertura. Les finestres del pis també estan emmarcades amb carreus de pedra, tot i que amb els ampits motllurats i les llindes planes. Ambdues presenten espitlleres inferiors i la mateixa motllura a l'intradós de l'obertura. La de la banda de ponent té la llinda decorada amb un petit arc conopial. La façana de ponent, al seu torn, compta amb tres petites finestres rectangulars emmarcades amb carreus de pedra. La construcció està bastida en pedra i maons i presenta els paraments arrebossats amb carreus de pedra a les cantoneres.

Altres denominacions relacionades amb l'edifici: el Marquesat, cal Tarsó.

Història:

La primera referència documental de la masia apareix grafiada en un plànol cadastral del nucli antic elaborat l'any 1853. També consta en la reproducció d'una pintura de Dosrius comprada a Madrid, i datada entre 1867 i 1870, propietat de la família Fàbregas Rigola, i torna a aparèixer en un plànol de Cels Gomis i en una imatge, reproduïts l'any 1916 a la "Geografia General de Catalunya" (en la imatge, la masia té la teulada enrunada). El topònim del Marquesat fa referència al fet que la propietat de l'edifici va ser dels marquesos de Castelldosrius fins l'any 1980. Pel que fa al nom de can Net, prové del darrer masover que van habitar a la casa, que alhora era el campaner i una de les primeres veus dels cantaires de l'església. En el solar que actualment ocupa l'ajuntament hi tenien l'era i els pallers. Les darreres reformes efectuades a la construcció van condicionar un habitatge al pis superior, al que s'accedeix per la banda de llevant mitjançant una passera.

***************************************************

MARQUESAT DE CASTELLDOSRIUS

Article publicat per Josep Ramis Nieto a la web https://adosrius.wordpress.com/?s=marquesat que diu:

L’origen del títol nobiliari Marquesat de Castelldosrius: Manuel de Sentmenat i de Lanuza


Manuel de Sentmenat i Lanuza



Armes del marquesat de Castelldosrius

L’origen del marquesat de Castelldosrius el trobem en el moment que Galcerà Montserrat, senyor de Santa Fe, es va casar el 1448 amb la “castlana” de Dosrius, Elisabet de Cartellà. A l’any 1453, amb la compra del domini alodial del castell de Dosrius al Monestir de Sant Pere de Casserres, la baronia de Dosrius i Canyamars s’incorporaria definitivament com a propietat a la casa de Sentmenat, de qui Galcerà era l’hereu.

Durant el segle XVI, Elisabet Maria de Sentmenat, senyora de les baronies de Sentmenat i de Dosrius, del castell de Pera, Pals i Canyamars, lliuraria la possessió de Dosrius i Canyamars al seu segon fill, Enric de Sentmenat i Sentmenat, desposseint parcialment al seu primogènit per desobediència i ingratitud.

Després de diverses unions matrimonials, quan el desè baró de Dosrius, Enric de Sentmenat i de Lanuza, mor a l’any 1652, la herència passa a mans de Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, nascut a Barcelona el 1651.

El patrimoni del baró de Dosrius estava integrat, entre d’altres, per la baronia de Dosrius i Canyamars. A la baronia pertanyien les terres alodials (es conservava tant la propietat com l’ús de les mateixes), el castell i el molí. També hi havia altres parcel·les que es lliuraven als camperols a través de contractes emfitèutics i a més s’havien d’afegir els drets jurisdiccionals sobre la baronia que habitualment eren arrendats per assegurar-se ingressos regulars.   

Tot i les dues mil lliures anuals que Manuel rebria en concepte de rendes per les seves propietats arreu de Catalunya, no tindria prou per mantenir el seu estatus social i econòmic i per aquesta raó iniciaria la carrera militar. De capità de la guàrdia d’arquers al 1669 va ser ascendit a “Maestro de Campo” de la infanteria espanyola al 1674. Els seus mèrits a la Segona Guerra entre Espanya i França (1672-1678) el van catapultar al càrrec de Virrei i Capità General del Regne de Mallorca. 

Instal·lat a la “Corte de Madrid”, fa valer els seus mèrits i les seves influències fins que Carles II li atorga el títol de Marqués de Castelldorius el 6 d’abril de 1696 després d’haver-lo fet ministre del Consell de Guerra a l’any 1689. Poc després, el president de Castella li encarregaria la representació diplomàtica del regne a Portugal, amb l’objectiu d’actuar d’espia en temes de política colonial i internacional. Després de 7 anys a Lisboa, a l’any 1699, seria nomenat ambaixador a la capital francesa. 

Manuel de Sentmenat era un decidit partidari dels Borbons i en la seva tasca diplomàtica va presentar al rei francès Lluís XIV el testament de Carles II en què feia hereu de la corona hispànica al net d’aquell, Felip d’Anjou o Felip V d’Espanya. 

Tota aquesta tasca diplomàtica seria recompensada amb els títols de “Grandeza de España” (1703) i Virrei del Perú (1704). 

No seria però fins el 7 de juliol de 1707 que el Marquès es convertiria en el XXIV virrei de la colònia espanyola. Només arribar, el nou virrei va haver d’enfrontar-se a les incursions dels anglesos al Pacífic com a aliats de la causa austriacista i amb l’obligació d’enviar a la corona borbònica el màxim de recursos monetaris per finançar la guerra de Successió. 

Però no tot eren obligacions militars. El Marquès, “…que era sumamente aficionado a las letras y a las ciencias, que sabía varios idiomas, que era muy sociable, afable y cortés y que en sus ratos perdidos cultivaba la poesía […] quiso favorecer y desarrollar en Lima el culto de las letras y los hábitos sociales; a cuyo efecto estableció en su palacio una tertulia semanal”. Fortament influenciat per la cultura francesa i els costums de la cort versallesca, Sentmenat va voler introduir a la societat de Lima les reunions i festes literàries  d’aquest estil de vida “…que contrastaban de tal manera con la severidad y aún austeridad de vida, costumbres y trajes de los virreyes del tiempo de la casa de Austria, que chocaron extraordinariamente en Lima e hicieron blanco al Virrey de la crítica y aún de la sátira, pretendiendo que amenguaba su dignidad y aún degradaba el palacio virreinal, convirtiéndolo en academia y en teatro”. 

Va haver de defensar-se de múltiples acusacions i lluitar contra multitud de problemes: el contraban de productes francesos; la família de l’anterior virrei; el ressentiment d’antics amics i col·laboradors. Tot i això, el Marquès de Castelldosrius va aconseguir enviar a la Cort espanyola uns dos milions de pesos en el període d’un any i mig. 

Moriria el 22 d’abril de 1710 a Lima després de ser desposseït del títol de Virrei per Felip V. El seu cadàver va ser sepultat a la cripta de la basílica de Sant Francesc de Lima i el seu cor va ser enviat a Catalunya per ser dipositat al santuari de Montserrat. 

El seu hereu, Fèlix de Sentmenat i Oms, no va tornar a Espanya fins a l’any 1724. Aquell mateix any, l’administrador dels marquesos de Castelldosrius valorava en 2.000 lliures anuals el saldo entre els seus ingressos i les seves despeses. Entre els ingressos, 450 lliures provenien de delmes i censos de Dosrius i Canyamars, mentre que el molí de Dosrius estava valorat en 50 lliures.

***************************************************

 









 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada