CAPELLA DE SANT ANTONI i ANTIC HOSPITAL DELS POBRES
TORDERA - EL MARESME
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
L’hospital dels pobres de Tordera
A l’Edat Mitjana, els hospitals eren institucions amb un
caràcter no només mèdic sinó també, i per damunt de tot, assistencial a fi
d’acollir a tot tipus de persones necessitades, pobres i malalts, naturals de
la vila o forans. Els hospitals donaven refugi a pelegrins i soldats ferits i a
tota mena de passavolants sense recursos, actuant també d’hospici eventual
acollint a infants abandonats. De fet però, pobres i malalts es un mateix
concepte donat que en la societat medieval la malaltia era una de les formes
que prenia la pobresa. Entre les classes benestants, generalment, en posar-se
malalts es rebia l’assistència mèdica en el propi domicili.
Els hospitals van néixer en els moments de bonança
econòmica a partir de llegats testamentaris i vinculats inicialment a
institucions religioses. Més endavant, al llarg del segle XV, es van anar
secularitzant passant a ser una iniciativa més de caràcter civil, com ara
l’Hospital de pobres de Malgrat instituït a partir de la deixa testamentària
d’Hug Descolomer el 1441, o quedant-ne sota el control amb els governs
municipals com el de Mataró que ja al segle XVI l’òrgan que s’encarregava de
nomenar els administradors era el Consell de la Vila.
Els edificis hospitalaris de les poblacions petites,
generalment, consistien en una casa que acostumava a tenir dues zones
diferenciades, una per a homes i una altra per a dones, podien tenir cuina i
altres dependències i disposaven d’una capella annexa per a l’assistència
espiritual i en alguns casos un petit cementiri propi. Tenia cura de l’edifici
un administrador, l’hospitaler, que sovint era un matrimoni que hi residia.
Quant a la seva capacitat dependrà de la població a la que doni servei, per
exemple al segle XVI l’Hospital de pobres de Mataró tenia vuit llits1 i, com
veurem, el de Tordera en tenia tres al segle XVIII.
L’economia dels hospitals es recolzava en censals, deixes
testamentàries i almoines. Però generalment la seva situació econòmica era
força complicada. Per aquest motiu s’anaren creant altres formes d’obtenir
recursos a partir de l’obtenció de privilegis que asseguraven uns ingressos a
partir del control i monopoli de certes activitats. Per exemple, l’Hospital de
pobres de Mataró el 1585 obtenia del rei Felip II el privilegi d’heretar els
béns i possessions d’aquells que hi morissin sense hereus i sense haver fet
testament. O bé la celebració de rifes a favor de l’hospital. Per exemple l’any
1510, el lloctinent del rei Ferran el Catòlic va concedir a l’Hospital de la
Santa Creu de Barcelona la llicència per a poder fer sortejos de joies i, més
endavant, ja al segle XIX, s’organitzarien tómboles benèfiques.
Sense exercir-ne el monopoli els administradors dels
hospitals també organitzaven activitats de lleure a benefici de la institució. Així,
a principis del segle XIX, l’Hospital de pobres d’Arenys organitzava balls
públics i cobrava 2 quartos per cada ballador2 . Si que, en canvi, l’Hospital
de Mataró va obtenir el privilegi reial per al monopoli del joc de billar,
iniciant els tràmits el 1802 tot dient: “la privativa para tener Juego de
villar abierto en una de sus casas, e invertir su producto en la manutención de
los pobres enfermos”.
Entre els privilegis més reeixits, hi ha el del monopoli
de les funcions de teatre atorgat per Felip II a l’Hospital de la Santa Creu al
segle XVI. Aquesta capacitat de decisió sobre les companyies que actuaven i els
drets econòmics que se’n derivaven, sovint portà a la construcció d’un teatre
propi de l’hospital. Aquests són els casos dels hospitals d’Arenys i Mataró.
El 1821 els administradors del Sant Hospital de Pobres de
la Vila d’Arenys de Mar decidiren organitzar representacions teatrals a fi
d’obtenir recursos econòmics per a la institució. Amb aquesta intenció, van
acordar l’arrendament d’un teatre que s’havia muntat a principis de segle en un
magatzem. Poc després i davant l’èxit, l’Ajuntament i els administradors de
l’Hospital acordaren construir un nou teatre adquirint dues cases al costat
mateix del Hospital, que s’inauguraria el 1828 amb el nom de Teatre Principal.
Per la seva banda, la Junta de Caritat de Mataró empesa
per la necessitat de buscar recursos econòmics per als pobres, va construir un
petit teatre en l’edifici de la Fleca municipal, on es representaren de forma
esporàdica obres de caràcter religiós. Durant la primera dècada del segle,
l’Hospital de Mataró subsistia gràcies als ingressos aconseguits a través del
teatre. El 1815, els administradors de la institució decideixen obrir-ne un de
nou en el mateix edifici de l’hospital habilitant-hi una sala. El 1832 però,
l’Hospital inaugurà un nou teatre amb el nom de Teatre Principal construït de
bell nou.
Al tombant del segle XIX, aquestes velles institucions d’origen medieval donaran pas a un nou concepte hospitalari que progressivament generarà les modernes institucions hospitalàries fins avui.
La vila de Tordera disposava d’un hospital dels pobres,
el qual apareix documentat a partir del segle XV. Les primeres referències
atribuïdes a una organització de tipus sanitari daten del 29 de desembre de
1441, en el testament d’Hug Descolomer, que trobant-se detingut per malaltia a
Tordera, ordena que amb els seus béns es compri un pati per a edificar o bé una
casa ja edificada, a Vilanova de Palafolls, avui Malgrat de mar, assortint-la
de llits, mobles i rendes necessàries per a servir d’hospital.
Entre els anys 1500 i 1512 s’esmenta la voluntat de
construir un nou hospital dels pobres, localitzat a l’actual carrer de Sant
Ramon. A finals del segle XV s’autoritza poder recaptar almoines, i apareixen
donacions en diversos testaments. El dia 20 d’abril de 1512, el Bisbe de Girona
atorga una lletra de qüistació, per tant l’autorització per poder captar
donatius i almoines destinades al nou equipament sanitari. Normalment, les
lletres de qüistació es vinculen amb la fundació dels hospitals. A l’1 de
febrer de 1552 es dóna llicència per construir una capella dedicada a Santa
Maria del Roser al costat de l’hospital dels pobres. Anteriorment, la Mare de Déu
es situava a l’interior de l’església parroquial de Sant Esteve de Tordera.
El creixement demogràfic sostingut de la població i la fluència
de trànsit per la vila són dos dels condicionats que fan que aquestes
instal·lacions sanitàries quedin petites i obsoletes. Així doncs, a finals del
segle XVI es prepara el trasllat a una construcció més àmplia, situada a
l’actual carrer de Sant Antoni. Aquest nou espai sanitari s’ubicarà en unes
cases comprades per l’administrador de l’hospital dels pobres i els regidors de
la universitat a l’any 1593. El nou hospital es situà en un lloc transitat,
dins del nucli urbà hi descorria el camí ral d’Hostalric a Blanes, carrers
Ferrers i de Sant Antoni, conegut també com el de l’hospital. El 1603, a causa
de l’anterior trasllat, la capella de santa Maria del Roser es clausurà, la
verge es retorna a la parròquia, i la capella passa a ser dedicada a Sant
Ramon.
Segons Bernat March de Jalpí (1645) l’edifici del nou
hospital estava composat per dues plantes, i no només era utilitzat per acollir
malalts i pobres sinó que també s’hi albergava algun pelegrí. Una centúria més
tard, concretament el 1772, els membre de la universitat afirmen que les
funcions de dit hospital eren sustentar als pobres malalts de la vila i el seu
terme durant la seva malaltia. Aquesta organització era dirigida per un
administrador, elegit anualment per els regidors de la universitat i pels
representants de la parròquia. Aquest encarregat residia en el propi edifi ci,
a la primera planta i realitzava tot tipus d’activitat relacionada amb
l’hospital, des de l’abastiment d’aliments o tenir cura dels malalts. En el
segle XVIII es documenta l’existència d’un metge i d’un cirurgià. El 19 de
febrer de 1702 es constata una permutació d’un cós de terra, localitzat entre
la capella de Sant Antoni i l’hospital dels pobres de Tordera. Lloc on
anteriorment, amb el consentiment del seu propietari, ja havien construït una
cuina nova per l’hospital.
Es finançava bàsicament per mitjà de censals. Existeix el
benefici de Sant Antoni, datat de mitjans del segle XVII i segons el Bisbe
Lorenzana aquest benefici aportava uns rèdits de 6 lliures. També es rebien
almoines o donacions. El batlle Joan Thió cita, al 1772, que l’hospital tenia
un capital de 2.581 lliures i uns rèdits de 56 lliures procedents de censals.
Tot indica que aquest equipament era petit i tenia pocs ingressats, així doncs
el Bisbe Lorenzana, a la visita pastoral del 1775, esmenta que l’hospital dels
pobres de Tordera era una casa amb tres llits.
Francisco Zamora, a fi nals del segle XVIII, comenta: “El
hospital es un edificio miserable, con doscientas libras de renta. Los
administradores son los regidores. Este punto necessita arreglo general”.
Finalment el 1792 s’escullen dos administradors per fer reformes a l’edifi ci.
Poc desprès es declararà com a hospital civil. En el 1868, l’Ajuntament afi
rma: “En el caso de Tordera ya existe un Hospital de Pobres, consignando las
partidas en la Benefi cencia Municipal. Por otra parte hay establecidos en el
mismo dos médicos y un cirujano, dos farmacéuticos con Botica abierta al público,
que están bien servidas, particularmente a los pobres a los cuales se asiste
gratuitamente per los facultativos municipales, sin mediar contrato, sino
convencionalmente de palabra”.
Segons un informe sense datar que s’acompanya d’un
croquis conservat a l’Arxiu Municipal, l’edifici destinat a hospital tenia dos
cossos diferenciats, un de planta i pis amb una sala d’uns 18 m2 per planta i
un baix dividit en dos espais diferenciats que també sumarien uns 18 m2.
Al primer terç del segle XX, l’hospital actuava com a
preventori municipal i asil. Les instal·lacions que van ser reformades el 1960,
estaran vinculades al món sanitari fi ns el darrer quart del segle passat. Als
anys setanta, part de l’edifi ci de l’antic hospital dels pobres es converteix
en centre cultural. S’hi ubicà la Biblioteca Municipal i locals de determinades
associacions, com la Nostra Dansa, Club Filatèlic Tordera, Caps de família de
Tordera o el Club d’Escacs Tordera.
La Capella de Sant Antoni
El nou hospital dels pobres de Tordera tenia una capella
pròpia dedicada a Sant Antoni, datada a la primera meitat del segle XVII i
situada al costat d’aquesta institució. Els administradors de l’hospital van
comprar la casa del costat al 1637. El 1645 ja apareix documentada la capella.
Sant Antoni tenia tots els ornaments necessaris per celebrar-hi missa,
exceptuant el calze. El 13 de setembre de 1700 Christofol Pagés, domer de la
església parroquial de Sant Esteve de Tordera escriu: “En la vila de Tordera hi
ha moltes Esglésies (...), com Sant Antoni, la cual es la Esglesia del
Hospital,...”
A la visita pastoral del 1729 s’anota que a Sant Antoni
es celebra missa setmanalment. Segons el Bisbe Tomàs Lorenzana (1775) en
aquesta església hi havia un altar, vi i altres coses. El 1836 les tropes
isabelines ocupen l’església de Sant Esteve i Sant Antoni actuarà com a
parròquia.
La capella també està vinculada amb l’activitat política
local. Durant l’Alta Edat mitjana, Tordera era una zona independent encara que
sense constituir terme de castell. Temps després, aquest territori fou conegut
com a batllia de Tordera. La jurisdicció, composada per dues parròquies, Sant
Esteve de Tordera i Sant Cebrià de Fogars, no disposava d’una organització de
regisme local i conservava un sistema de consell general obert i multitudinari.
Políticament era representada per un batlle i disposava de membres del consell
de la universitat, sense tenir un caràcter hereditari. Primerament, els llocs
habituals de la reunió de la universitat eren la porxada o l’interior de
l’església de Sant Esteve. La capella de l’hospital dels pobres, també fou sala
de reunions del Comú del poble al segle XVIII.
Durant la Gran guerra, el 1793, la capella de Sant Antoni
va ser una presó. En el segle XX el seus usos estan vinculats amb activitats de
parròquia. Per exemple s’hi reunien membres d’Acció Catòlica, per fer-hi teatre
o altres activitats recreatives.
Epidèmies
Durant el segle XVII es registren set crisis de mortalitat a Tordera, una de les més importants fou originada per l’epidèmia de pesta, que també va arribar a la població i sembla ser que la primera afectació es va produir en el mas Roig. La primera víctima fou una de les filles del mas que morí el 23 de novembre del 1650 i en tractar-se del primer cas fou enterrada en el cementiri parroquial. La seguirien però la mare i una germana que en desvetllar l’alarma foren enterrades en el propi mas i, per resolució de les autoritats sanitàries, el mas fou cremat. L’epidèmia però va estendre’s afectant fins a 60 persones, la darrera de les quals fou un home que va morir el mes de desembre de 1653. Ja al segle XIX, l’agost de 1854, en motiu de l’epidèmia de còlera declarada a Barcelona, no es deixava entrar a la vila a ningú procedent de Barcelona i Mataró sense que passés una quarantena al Mas Borra, situat a l’entrada del poble, lloc on s’obligava als viatgers a canviar els cavalls per evitar que els substituïssin en el poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada