CASA DE JOSEP IRLA i BOSCH - ANTIGA TAVERNA DE CAL ROMAGUER
també anomenada Cal Trafí
també anomenada Cal Trafí
Sant Feliu de Guíxols - el Baix Empordà
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Al panell informatiu hi diu:
La taverna de Cal Romaguer fou un establiment de la família de Josep Irla i Bosch, President de la Generalitat a l'exili. La família republicana i federal dirigia aquest centre, on a part de l'ambient de quotidiana taverna, esdevingué també lloc de reunió política. Reformada el 2003, com a centre cultural i per a desenvolupar-hi actes relacionats amb la figura de Josep Irla.
JOSEP IRLA i BOSCH (Sant Feliu de Guixols 24 d'octubre de 1876 - Sant Rafèu-Provença 19 de setembre de 1958)
Enllaç amb informació:
President de la Generalitat de Catalunya. Fill d’una família obrera de la
vila, el seu pare, Josep Irla i Rovira, federal de cap a peus, regentava la
taverna de cal Romaguer al carrer de l’Algavira. En Josep va estudiar en una
escola laica de forta inspiració republicana i, entrat en la majoria d’edat, va
obrir un petit obrador per a la fabricació de taps de suro.
Seguint els ideals polítics del seu pare, formà part del Centre vila
Federal Català de Sant Feliu. Entre els anys 1907 i 1910, presidí l’alcaldia
guixolenca en uns moments de forta tensió social que desembocarien en
importants aldarulls a la ciutat. Tot i la seva assenyada actuació durant
aquestes revoltes, en què Irla es va mostrar dialogant i conciliador amb les
dues parts en discòrdia, seria cessat poc després pel governador civil de la
província.
Aquest fet, però, no l’apartà pas de la vida política quan tot just
començava; ans al contrari, n’eixí encara amb més força i empenta que mai.
Així, l’any 1911 seria escollit diputat provincial, en pertànyer al comitè
comarcal de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), càrrec que va
exercir entre 1911-1923. Durant aquest temps, va formar part com a conseller de
la Mancomunitat de Catalunya, associació en la qual treballà activament en
diverses comissions (cultura, economia, ensenyament i obres públiques). En
temps de la Segona República fou nomenat comissari delegat de la Generalitat de
Catalunya a Girona (1931) i diputat al Parlament català (1932). I després
d’esdevenir director general del Ministeri d’Indústria i Comerç del Govern de
la República a Madrid, retornà a Catalunya, on passà a ocupar la Direcció
General d’Assistència Social.
Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), va desenvolupar diverses
tasques dins el Govern Català: conseller provisional de Sanitat i Assistència
Social; sotssecretari del Departament de Cultura i director general de
Patrimoni i Rendes. I, finalment, al mes d’octubre de l’any 1938, Irla va ésser
escollit president del Parlament de Catalunya.
Com tants altres exiliats empesos per la retirada republicana, el 27 de gener
de 1939 Josep Irla va travessar la frontera i s’endinsà cap a terres de França,
per establir-se inicialment a Ceret, en terres de la Catalunya Nord. Allà
s’establiria novament com a industrial surotaper, al costat dels seus dos
germans, Francesc i Nicolau, endegant un negoci que els permetria sobreviure.
En esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el president Lluís
Companys va ser detingut per la policia militar alemanya, lliurat a les
autoritats franquistes i afusellat al castell de Montjuïc. Fou aleshores quan
tota la responsabilitat del Govern de la Generalitat a l’exili va recaure en el
guixolenc Josep Irla i Bosch. D’aquesta manera, entre l’any 1940 i el 1954,
esdevingué la màxima representació institucional catalana a l’exili, on va
formar un govern de personalitats (1945-1948). Durant aquests catorze anys,
promouria diverses actuacions davant la jurisdicció internacional per denunciar
la greu situació dels drets dels catalans, menyspreats pel Govern de Franco. El
1954, Irla va decidir, per raons de salut, renunciar al càrrec de president de
la Generalitat, i fou substituït pel secretari general d’ERC Josep Tarradellas
nomenat conseller primer en substitució d’Irla. Josep Irla va morir el 19 de
setembre de 1958. Ha estat considerat un polític honest, dialogant i sense
ambició personal, que –justament– darrerament ha rebut tot el reconeixement
humà i polític que mereixia per part de les actuals institucions catalanes.
Sense la seva actuació res no hauria estat igual durant l’obligada i cruel diàspora
catalana. D’ençà de l’any 1981, les seves despulles reposen al cementiri de
Sant Feliu de Guíxols.
Enllaç amb informació:
Nascut en una
família obrera de tendència republicana federal, creà una important empresa
surera. Capdavanter del republicanisme catalanista a les comarques gironines,
fou alcalde de Sant Feliu de Guíxols (1909) i el 1911 diputat provincial de
Girona i, com a tal, membre de l'Assemblea de la Mancomunitat. Amb l'adveniment
de la República s'incorporà a ERC. Comissari de la Generalitat a Girona (1931)
i diputat al parlament de Catalunya (1932), Francesc Macià el nomenà conseller
de Governació el 1933, càrrec que no va arribar a exercir mai per motius de
salut, bé que desenvolupà tasques en altres conselleries.
President del Parlament de Catalunya
(1938), pel gener de 1939 s'exilià a França, i després de l'afusellament de
Lluís Companys (1940) assumí la presidència de la Generalitat, des d'on el 1944
creà el Consell Assessor i al llarg de 1945-48 presidí el primer i únic govern
de la Generalitat a l'exili. Aquests anys promogué, tot i una gran migradesa de
recursos, l'ajut als exiliats, l'esforç pel manteniment de la llengua i cultura
catalanes, els requeriments a l'ONU pel restabliment de la democràcia a Espanya
i a Catalunya i els contactes amb els catalans d'Amèrica. Dimití com a
President el 1954, deixant una imatge de polític honest, eficaç i ferm.
El 1981 les seves despulles foren
traslladades i inhumades a Sant Feliu de Guíxols, després de rebre honors
oficials.
L'any 2010 es publicà Memòries d'un president a l'exili , uns
textos autobiogràfics inèdits escrits el 1956.
Tomba al cementiri de Sant Feliu de Guixols.
Al catàleg de bèns a protegir volum 1 i a la pàgina 31 catalogada com a Cal trafí hi diu:
Autor: Francesc de Paula del Villar i Carmona (Barcelona 1860 - Ginebra 1927)
Francesc de Paula del Villar i Carmona
Les característiques d'aquest edifici no van més enllà de la recreació de temes clàssics pròpia dels edificis residencials de finals del segle XIX i principis del segle XX, contra els que el modernisme voldrà imposar una nova arquitectura nacional.
Malauradament, la planta baixa ha estat molt modificada, tot i que encara es pot adivinar l'ordenació de les obertures en relació a la planta primera. Per sobre d'altres edificis contemporanis similars, destaca el fet de valorar el gir de la façana donant-li continuïtat amb el balcó corregut, a la vega que pretén amotllar-se a jerarquia dels carrers.
========================================================================
Fotos publicades a internet:
Altre enllaç amb informació:
Altre enllaç amb informació:
Altre enllaç:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada