SAFAREIG PÚBLIC
ROSES - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
1932
Pelai Martínez Paricio – arquitecte
Edifici de caràcter popular inaugurat el 16 de maig de 1932.
El projecte va ser un encàrrec del primer govern municipal republicà per donar
resposta a la manca d’un indret digne de rentar la roba i així millorar les
condicions de la vida de les dones de les classes populars de la població que,
fins aleshores, havien de netejar la bugada a la llera de la riera Ginjolers.
Destaca per l’estructura que rodeja l’impluvi, formada per un porxo amb
encavallada de fusta i en teula àrab, característica de l’arquitecte figuerenc
Pelai Martínez Paricio. Estigué en funcionament fins a la dècada de 1960.
Anteriorment, ja havien existit dos rentadors, un de situat al Rastrell (1913)
i un altre (1920) que aprofità l’antiga Caseta de Salvament de Nàufrags,
situada al costat de la desembocadura de la riera Ginjolers, al carrer del
Varadero, fins que fou enderrocada l’any 1926.
Pelai Martínez i Paricio (Figueres 15 d'octubre de 1898-1978)
Enllaç amb informació:
que diu:
Descripció:
Edifici aïllat de planta
rectangular, d'uns 90 m2. L'estructura hidrològica consta d'una gran pica
central rectangular, sense coberta, i de tres petites alineades contra la paret
sud-oest, que servien per esbandir-hi la roba. L'espai circulatori al voltant
de la pica està cobert amb teulada a una vessant, a la catalana, col·locant
sobre l'embigat de fusta un enllatat de través, damunt el qual es forma una
solera per a posar-hi teules damunt. Els punts de recolzament de l'embigat es
situen a les parets perimetrals, pilars adossats de secció quadrangular
disposats equidistantment, i sis pilars exempts situats al voltant del safareig
pels dos extrems. L'entramat de llates es fixa per mitjà de tascons clavats a
les bigues. Les dues portes originals del safareig estan tapiades: una s'obre
del cantó de la riera i l'altre al carrer d'en Mairó. Al voltant de la pica
central es conserva la superfície en pendent, utilitzada per a rentar, així com
el canaló que recollia l'aigua durant el procés. Al voltant hi ha una franja de
paviment fet amb rajoles. Encara es conserva in situ l'únic tap de la pica
principal. Les tres piques laterals estan parcialment desmuntades.
Notícies històriques:
Aquest safareig va estar en
ús fins a finals dels anys 60, encara que per aquestes dates ja era poc utilitzat
pels rosencs. Aquest romania tancat per les nits i era obert a primera hora del
matí per una veïna que s'encarregava de guardar les claus. Antigament el
safareig es nodria de l'aigua procedent de Can Ponach.
Sembla ser que existia un altre safareig al poble, vora mar.
Les fonts orals documenten que abans de l'existència del safareig, la roba es rentava a la riera i s'estenia als marges sobre els matolls.
Davant de la transformació urbanística que pateix el centre del poble amb el cobriment de la riera Ginjolers i altres intervencions, el safareig esdevé un recordatori de l'antic paisatge urbà i, sobretot un element de gran valor etnològic.
Sembla ser que existia un altre safareig al poble, vora mar.
Les fonts orals documenten que abans de l'existència del safareig, la roba es rentava a la riera i s'estenia als marges sobre els matolls.
Davant de la transformació urbanística que pateix el centre del poble amb el cobriment de la riera Ginjolers i altres intervencions, el safareig esdevé un recordatori de l'antic paisatge urbà i, sobretot un element de gran valor etnològic.
Altre enllaç amb informació:
que diu:
Es tracta d’un edifici de planta rectangular d’una 90
metres quadrats que consta d’una gran pica central, descoberta, i de tres més
petites situades a la paret sud-oest, avui desmuntades. L’espai del voltant de
la gran pica és cobert amb un teulat “a la catalana” (sobre l’embigat es
col•loca una superfície per disposar-hi les teules a sobre) recolzat a les
parets de l’edifici i sobre de pilars. D’aquest sis són exempts i es situen al
voltant del safareig central. 1 Les dues portes originals estant tapiades. Una
es troba al costat de la riera i l’altra al carrer d’en Mairó. La pica conserva
la superfície utilitzada per rentar així com la canal que en recollia l’aigua.
Una franja de paviment fet amb rajoles envolta el dipòsit que conserva encara
el tap original.
El safareig municipal actualment està valoritzat i
integrat en l'entorn i és visitable. Durant la Fira de la Rosa que se celebra
anualment és utilitzat com a espai expositiu de flors ornamentals.
Abans de l’existència d’un qualssevol safareig públic,
les dones rentaven la roba a la riera i l'estenien als marges i matolls que hi
havia. Cal precisar que són precisament les dones qui han estat històricament
les encarregades d' aquesta tasca domèstica i que, per tant, aquest element
patrimonial va molt lligat amb el manteniment de la memòria sobre el treball
femení, un treball sempre minusvalorat i menystingut.
El primer intent de dotar la població d’un safareig
públic és de l’any 1913. Arran d’una donació econòmica de l’entitat benèfica
barcelonina Casa de Família –representada pel metge August Pi-Sunyer–, resultat
dels beneficis de la Festa Hel·lènica celebrada per la Festa Major de l’any
anterior a Roses, es decidí "la immediata construcción de un pequeño y
sencillo lavadero para el público en el paraje denominado Rastrillo",
a partir d’un projecte del mestre d’obres local Àngel Marés Fonseya.
Més endavant, tanmateix, es comença a parlar de la
necessitat de construir un nou safareig públic. El 22 de juliol de 1919
s’aportaven un seguit de raons de caràcter social per justificar la necessitat
de dotar la població d’un safareig públic. El lloc escollit era una part de
l’antiga caseta de Salvament de Nàufrags, que estava en dessús, situada al
carrer Varadero, just a la desembocadura de la riera Ginjolers, davant de mar.
El novembre es presentaven els plànols i el pressupost, que ascendia a 991,57
pessetes, i el 20 de gener de 1920 s’adjudicaven les obres al contractista
local Jaume Vicens Coll. El 24 de febrer de 1920 s’acordava contractar amb el
propietari de les aigües potables, senyor Norbert Seseras Pagès i senyora
Francesca de Batlle, el subministrament d’aigua al safareig i la construcció de
la canalització necessària. Bastant abans del 25 d’abril de 1920, les obres del
safareig estaven acabades i el contractista demanava la devolució de la fiança.
Amb tot, aquest equipament es va tirar a terra l’any 1926, segurament pel seu
mal estat de conservació o bé per la necessitat de guanyar espai per a la
propera construcció de la carretera de servei al Far.
Sigui com sigui, l’agost de 1931 l’Ajuntament de Roses
considerà la necessitat de dotar, altra vegada, la població de safareig públic.
El 5 de setembre de 1931 s’acordà la construcció d’un safareig públic
mitjançant subhasta pública. El 24 d’octubre s’acorda nomenar director de les
obres per la construcció de l’esmentat safareig públic a l’arquitecte figuerenc
Pelai Martínez Paricio i s’acorda aprovar el projecte de l’obra, redactat per
ell mateix. La subhasta realitzada el dia 14 de desembre de 1931, tanmateix, va
quedar deserta. El llibre d’acords del Ple de l’Ajuntament de Roses no esmenta
més el tema de la contractació de l’obra i, així, no es tenen més notícies de
l’assumpte fins al 21 de març de 1932, quan l’arquitecte municipal, en visita
d’obres al safareig públic a causa “d’haver-se hagut de fer uns fonaments
molt superiors als que s’havien previst”, proposava –i s’acordava–
substituir la coberta d’uralita per una teulada àrab sobre un gruix de maó
foradat per considerar-se “altament recomanable per la solidesa de l’obra”.
El 18 d’abril les obres devien estar prou avançades perquè s’acordava comprar
el bordó de la vorera del safareig. Efectivament, el 14 de maig s’informava que
les obres estaven pràcticament acabades i s’acordava “posar-lo al servei del
poble” a partir del dia 16 de maig, “obrint-lo a l’hora que s’apaga el
llum el dematí i tancant a l’hora d’encendre per l’encarregat de dit servei”.
El 21 de maig s’acordava pintar les portes i els fustatges per conservar millor
la recent estrenada obra. Finalment, el 28 de maig s’aprovava l’increment de
pressupost que havien suposat les modificacions del projecte original. Aquest
augment era de 1.152,86 pessetes sobre el pressupost original, bàsicament a
causa de l’augment de fonaments per arribar al sòl ferm, l’augment del mur de
contenció, per una canaleta rentadora i una tuberia de formigó.
El safareig municipal es va utilitzar fins a finals dels
anys 60. Les claus les tenia una veïna del poble que era l’encarregada
d’obrir-lo cada dia a les vuit del matí. Durant la nit el rentador era tancat.
Amb el pas del temps, doncs, aquest equipament municipal
ha deixat de desenvolupar les seves funcions originals, però ha incorporat
certs valors patrimonials que han provocat que estigui catalogat, amb el número
de registre 94, en el Catàleg Municipal de Béns Protegits, fet pel qual s'ha
dignificat arquitectònicament amb la finalitat d’obrir-lo a la societat, més
enllà de les obres de manteniment i reforma que s’efectuaren l’any 2001.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada