Seguidors

diumenge, 1 de març de 2020

SAFAREIG PÚBLIC
ROSES - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/


1932
Pelai Martínez Paricio – arquitecte
Edifici de caràcter popular inaugurat el 16 de maig de 1932. El projecte va ser un encàrrec del primer govern municipal republicà per donar resposta a la manca d’un indret digne de rentar la roba i així millorar les condicions de la vida de les dones de les classes populars de la població que, fins aleshores, havien de netejar la bugada a la llera de la riera Ginjolers. Destaca per l’estructura que rodeja l’impluvi, formada per un porxo amb encavallada de fusta i en teula àrab, característica de l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez Paricio. Estigué en funcionament fins a la dècada de 1960. Anteriorment, ja havien existit dos rentadors, un de situat al Rastrell (1913) i un altre (1920) que aprofità l’antiga Caseta de Salvament de Nàufrags, situada al costat de la desembocadura de la riera Ginjolers, al carrer del Varadero, fins que fou enderrocada l’any 1926.

Pelai Martínez i Paricio (Figueres 15 d'octubre de 1898-1978)









Enllaç amb informació:

que diu:

Descripció:
Edifici aïllat de planta rectangular, d'uns 90 m2. L'estructura hidrològica consta d'una gran pica central rectangular, sense coberta, i de tres petites alineades contra la paret sud-oest, que servien per esbandir-hi la roba. L'espai circulatori al voltant de la pica està cobert amb teulada a una vessant, a la catalana, col·locant sobre l'embigat de fusta un enllatat de través, damunt el qual es forma una solera per a posar-hi teules damunt. Els punts de recolzament de l'embigat es situen a les parets perimetrals, pilars adossats de secció quadrangular disposats equidistantment, i sis pilars exempts situats al voltant del safareig pels dos extrems. L'entramat de llates es fixa per mitjà de tascons clavats a les bigues. Les dues portes originals del safareig estan tapiades: una s'obre del cantó de la riera i l'altre al carrer d'en Mairó. Al voltant de la pica central es conserva la superfície en pendent, utilitzada per a rentar, així com el canaló que recollia l'aigua durant el procés. Al voltant hi ha una franja de paviment fet amb rajoles. Encara es conserva in situ l'únic tap de la pica principal. Les tres piques laterals estan parcialment desmuntades.
Notícies històriques:
Aquest safareig va estar en ús fins a finals dels anys 60, encara que per aquestes dates ja era poc utilitzat pels rosencs. Aquest romania tancat per les nits i era obert a primera hora del matí per una veïna que s'encarregava de guardar les claus. Antigament el safareig es nodria de l'aigua procedent de Can Ponach.
Sembla ser que existia un altre safareig al poble, vora mar.
Les fonts orals documenten que abans de l'existència del safareig, la roba es rentava a la riera i s'estenia als marges sobre els matolls.
Davant de la transformació urbanística que pateix el centre del poble amb el cobriment de la riera Ginjolers i altres intervencions, el safareig esdevé un recordatori de l'antic paisatge urbà i, sobretot un element de gran valor etnològic.

Altre enllaç amb informació:

que diu:

Es tracta d’un edifici de planta rectangular d’una 90 metres quadrats que consta d’una gran pica central, descoberta, i de tres més petites situades a la paret sud-oest, avui desmuntades. L’espai del voltant de la gran pica és cobert amb un teulat “a la catalana” (sobre l’embigat es col•loca una superfície per disposar-hi les teules a sobre) recolzat a les parets de l’edifici i sobre de pilars. D’aquest sis són exempts i es situen al voltant del safareig central. 1 Les dues portes originals estant tapiades. Una es troba al costat de la riera i l’altra al carrer d’en Mairó. La pica conserva la superfície utilitzada per rentar així com la canal que en recollia l’aigua. Una franja de paviment fet amb rajoles envolta el dipòsit que conserva encara el tap original.
El safareig municipal actualment està valoritzat i integrat en l'entorn i és visitable. Durant la Fira de la Rosa que se celebra anualment és utilitzat com a espai expositiu de flors ornamentals.
Abans de l’existència d’un qualssevol safareig públic, les dones rentaven la roba a la riera i l'estenien als marges i matolls que hi havia. Cal precisar que són precisament les dones qui han estat històricament les encarregades d' aquesta tasca domèstica i que, per tant, aquest element patrimonial va molt lligat amb el manteniment de la memòria sobre el treball femení, un treball sempre minusvalorat i menystingut.
El primer intent de dotar la població d’un safareig públic és de l’any 1913. Arran d’una donació econòmica de l’entitat benèfica barcelonina Casa de Família –representada pel metge August Pi-Sunyer–, resultat dels beneficis de la Festa Hel·lènica celebrada per la Festa Major de l’any anterior a Roses, es decidí "la immediata construcción de un pequeño y sencillo lavadero para el público en el paraje denominado Rastrillo", a partir d’un projecte del mestre d’obres local Àngel Marés Fonseya.
Més endavant, tanmateix, es comença a parlar de la necessitat de construir un nou safareig públic. El 22 de juliol de 1919 s’aportaven un seguit de raons de caràcter social per justificar la necessitat de dotar la població d’un safareig públic. El lloc escollit era una part de l’antiga caseta de Salvament de Nàufrags, que estava en dessús, situada al carrer Varadero, just a la desembocadura de la riera Ginjolers, davant de mar. El novembre es presentaven els plànols i el pressupost, que ascendia a 991,57 pessetes, i el 20 de gener de 1920 s’adjudicaven les obres al contractista local Jaume Vicens Coll. El 24 de febrer de 1920 s’acordava contractar amb el propietari de les aigües potables, senyor Norbert Seseras Pagès i senyora Francesca de Batlle, el subministrament d’aigua al safareig i la construcció de la canalització necessària. Bastant abans del 25 d’abril de 1920, les obres del safareig estaven acabades i el contractista demanava la devolució de la fiança. Amb tot, aquest equipament es va tirar a terra l’any 1926, segurament pel seu mal estat de conservació o bé per la necessitat de guanyar espai per a la propera construcció de la carretera de servei al Far.
Sigui com sigui, l’agost de 1931 l’Ajuntament de Roses considerà la necessitat de dotar, altra vegada, la població de safareig públic. El 5 de setembre de 1931 s’acordà la construcció d’un safareig públic mitjançant subhasta pública. El 24 d’octubre s’acorda nomenar director de les obres per la construcció de l’esmentat safareig públic a l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez Paricio i s’acorda aprovar el projecte de l’obra, redactat per ell mateix. La subhasta realitzada el dia 14 de desembre de 1931, tanmateix, va quedar deserta. El llibre d’acords del Ple de l’Ajuntament de Roses no esmenta més el tema de la contractació de l’obra i, així, no es tenen més notícies de l’assumpte fins al 21 de març de 1932, quan l’arquitecte municipal, en visita d’obres al safareig públic a causa “d’haver-se hagut de fer uns fonaments molt superiors als que s’havien previst”, proposava –i s’acordava– substituir la coberta d’uralita per una teulada àrab sobre un gruix de maó foradat per considerar-se “altament recomanable per la solidesa de l’obra”. El 18 d’abril les obres devien estar prou avançades perquè s’acordava comprar el bordó de la vorera del safareig. Efectivament, el 14 de maig s’informava que les obres estaven pràcticament acabades i s’acordava “posar-lo al servei del poble” a partir del dia 16 de maig, “obrint-lo a l’hora que s’apaga el llum el dematí i tancant a l’hora d’encendre per l’encarregat de dit servei”. El 21 de maig s’acordava pintar les portes i els fustatges per conservar millor la recent estrenada obra. Finalment, el 28 de maig s’aprovava l’increment de pressupost que havien suposat les modificacions del projecte original. Aquest augment era de 1.152,86 pessetes sobre el pressupost original, bàsicament a causa de l’augment de fonaments per arribar al sòl ferm, l’augment del mur de contenció, per una canaleta rentadora i una tuberia de formigó.
El safareig municipal es va utilitzar fins a finals dels anys 60. Les claus les tenia una veïna del poble que era l’encarregada d’obrir-lo cada dia a les vuit del matí. Durant la nit el rentador era tancat.
Amb el pas del temps, doncs, aquest equipament municipal ha deixat de desenvolupar les seves funcions originals, però ha incorporat certs valors patrimonials que han provocat que estigui catalogat, amb el número de registre 94, en el Catàleg Municipal de Béns Protegits, fet pel qual s'ha dignificat arquitectònicament amb la finalitat d’obrir-lo a la societat, més enllà de les obres de manteniment i reforma que s’efectuaren l’any 2001.
























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada