CASA DE FRANCESCA BONNEMAISON FARRIOLS - DE VERDAGUER
CANET DE MAR - EL MARESME
Francesca Bonnemaison i Farriols ( Barcelona 12 d'abril de 1872 - 12 d'octubre de 1949) va treballar com
ningú per aixecar el nivell i la consideració social i cultural de la dona
catalana a través de l’educació.
Per a tal propòsit fundà el 1910 una obra única a Europa,
i possiblement al món: l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona,
que ben aviat es convertí en una autèntica Universitat femenina. S’hi pogueren
educar milers de joves catalanes. Oferí tota la formació i orientació
professional, cultural i d’esbarjo que les dones necessitaven en aquell món nou
que s’obrí a inicis del segle XX. Més endavant fou una de les mes fermes
defensores del dret de vot de la dona, que aconseguí fer realitat el 1933.
Vinculada a Canet de Mar des de 1896, feu d’aquesta població la seva segona residència. Col·laborà activament en les principals iniciatives culturals de la vila i s’esforcà perquè el conjunt de la població canetenca, en especial les dones, poguessin gaudir també dels serveis educatius i culturals que oferia el seu Institut de Cultura a Barcelona. Per això ajudà a organitzar una escola Montessori, un Patronat de Cultura el 1918 i una Escola d’Adultes el 1922. Alhora col·laborà en la consolidació de la Biblioteca Popular que la Mancomunitat de Catalunya havia fet possible el 1919.
F.Bonnemaison: la dona forta. La
formació del catalanisme polític i cultural
Francesca Bonnemaison, com tota la seva família, es va vincular al catalanisme polític. L’any 1892, Narcı́ s Verdaguer li va demanar presidir els Jocs Florals. Ella tenia 20 anys i, un any després, es van casar. La diferència social mai va ser obstacle per al casament d’aquella noia filla única: “El pare em deia algunes vegades, i era l’única cosa en què s’atrevia a imposar a la mamà el seu criteri: ‘Et deixaré casar amb qui vulguis per pobre que sigui, mentre sigui honrat i treballador.’” Narcı́s Verdaguer i Callı́s (1862-1918), membre d’una família nombrosa vigatana, va treballar des de ben petit i es va escolaritzar amb moltes dificultats econòmiques. El 1883 es va desplaçar a Barcelona per estudiar advocacia, va freqüentar els cercles catalanistes i catòlics i va publicar a la premsa de l’època. Sempre amb una salut precària, va exercir d’advocat i va emprendre campanyes polítiques i jurídiques a favor del dret català. Francesc Cambó freqüentava el domicili familiar dels Verdaguer, on treballava de passant. La Francesca va ser coneguda popularment com la Paquita Verdaguer i el jove matrimoni va publicar narracions populars a “La Veu de Catalunya” entre 1894 i 1898 signant com a Franar (Francesca i Narcı́s).
La Francesca tenia vint anys, i ell, vint-i-nou. Estaven molt enamorats, com ho demostren els poemes que s’intercanviaven, segons explicaria ella mateixa. Es van casar a La Mercè. Hi van assistir Àngel Guimerà, Marià Aguiló, Dolors Montserdà, Joan Sardà, Joaquim Cabot, Lluìs Duran i Ventosa, el cosí del nuvi Jacint Verdaguer, i va oficiar el casament el bisbe Morgades. La premsa en va ressenyar l’acte.
Barcelonins, catalans, visiteu la
Biblioteca Popular de la dona
El març de 1909, Francesca Bonnemaison va crear, dins el marc parroquial de l’Obra de Buenas Lecturas, a Santa Anna, la primera biblioteca “d’entrada lliure a totes les dones”. Va ser l’embrió de la Biblioteca Popular de la Dona, ja que la modesta proposta d’una biblioteca dominical per a ús de joves obreres aviat es va transformar en un gran espai de reunió i intercanvi femení interclassista i intergeneracional, punt de trobada indispensable de dones catòliques, catalanistes i decidides partidàries de l’educació. Aviat, el local va quedar petit i es van traslladar al 12 del carrer Elisabets. Naixia l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, que dia a dia augmentava el nombre de sòcies i també el gran fons de llibres i revistes femenines. L’obra de Bonnemaison s’avançava més de vint anys a d’altres projectes europeus com la Fawcet Library (1926) o la Biblioteque Marguerite Durant (1931).
El Casal de l’Institut de Cultura de
la Dona. 1922
La gran obra educativa de Francesca Bonnemaison augmentava dia a dia: més matèries, tria de professorat especialitzat d’entre el millor de Catalunya i més demanda de matrícula. Es van haver de traslladar a una nova seu, on es duien a terme diversos actes oberts al públic. Era una casa medieval dels Bielsa, a Sant Pere Més Baix, i oferia la possibilitat de crear diverses aules, disposar de cuina, restaurant, patis, espais comuns i, com no podia ser d’una altra manera, una magnífica i proveïda biblioteca que va fer les delícies de les alumnes. El curs 1918-1919 s’havia establert una Junta Tècnica Pedagògica de l’Institut de Cultura i el 1921 es van modificar els estatuts per formar un Consell Directiu, sempre presidit per Francesca Bonnemaison, on figuraven les principals dames burgeses i intel·lectuals barcelonines. L’Institut va establir una activa borsa de treball per a les alumnes al mateix temps que incorporava classes de secretariat, idiomes, taquigrafia, folklore, art, i seguia l’ensenyament clàssic de confecció, labors, cuina, etc. Bonnemaison va adquirir també uns terrenys a Badalona per poder desplaçar les alumnes a fer esports de mar. L’Institut es va convertir en el gran centre educacional femenı́ que va possibilitar l’accés al món laboral o universitari a moltes dones catalanes, ja que aviat va disposar de delegacions per a les principals ciutats del país.
Els anys republicans: Francesca
Bonnemaison i el sufragisme
Francesca Bonnemaison, sempre lligada a l’obra educacional, es va convertir en una de les dones més populars de Catalunya i es va implicar en la vida política. El gener de 1932 va organitzar la secció femenina de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó i va emprendre una campanya de premsa destinada a demanar el vot femení per a la dreta catalana. Aquesta demanda li va comportar les primeres crítiques dels republicans i progressistes, incloent-hi les mateixes alumnes. La manca del cens electoral va frustrar el vot de les dones en aquesta ocasió i la protesta coordinada de dones de dretes i esquerres es va fer sentir per tot el país. Bonnemaison va coordinar força intervencions públiques a favor del vot de les dones fins al 1936 i es va presentar com a candidata a les municipals de 1934.
L’Institut: ensenyament secundari i
ensenyament professional. La revista Claror
Francesca Bonnemaison va decidir crear un portaveu exterior de l’Institut de Cultura d’una qualitat innegable. Veia la llum la revista Claror (1935-1936), amb una periodicitat mensual i un cost de dues pessetes, i que adreçava: “una coral salutació a la premsa catalana, de la qual, des d’avui, ens honorem de formar part.” Claror sembla recollir el testimoni de l’estimada Feminal. Hi van col·laborar dones com Rosa Sensat, Aurora Bertrana, Caterina Albert, Lluïsa Serra Spiegler, Adelaida Ferré, M. Antònia Salvà, Enriqueta Cahner, Roser Capell i la il·lustradora Lola Anglada. També diversos intel·lectuals de renom com Antoni Capmany, Eduard Toda, Josep M. Guilera, J. Folch i Torres, Eduard Fontseré, Artur Martorell, Nicolau M. Rubió i Carles Cardó, entre molts més. La portada era d’Obiols. Durant els anys republicans, l’Institut tenia matriculades entre 5.000 i 6.500 alumnes i la Biblioteca disposava de més de 23.000 referències entre llibres i revistes a les quals estava subscrita. Com explicava F. Bonnemaison: “A l’ombra del nostre Institut es fundaven diverses escoles, acadèmies i ensenyaments que mai no s’haurien gosat implantar abans que la nostra institució fes aquest pas gegant per fer seguir a les nostres noies el ritme de totes les d’Europa i d’Amèrica, de les quals tan allunyades estaven”.
La Guerra Civil, l’exili a Suïssa i el
retorn a Catalunya
L’esclat del cop d’estat va sorprendre Francesca Bonnemaison a Montserrat i aviat va retornar a Barcelona, on es va amagar. Va marxar en un vapor italià amb l’ajut del seu gran amic Bonaventura Gassol i, després, a Suïssa (Territet–Montreux), amb l’ajut de Francesc Cambó i la seva cosina Esperança Traver. En absència de la Francesca, l’Institut es va convertir en l’Escola Professional per a la Dona (3 de setembre de 1936) del Departament de Cultura de la Generalitat. La magnífica biblioteca es va respectar totalment, es va integrar dins de la xarxa de Biblioteques de la Generalitat i es va anomenar Biblioteca Professional Femenina. Francesca Bonnemaison, acompanyada de la seva dama de companyia Maria Renau, va retornar a Barcelona (1941), però va declinar la proposta de les noves autoritats de col·laborar en la seva pròpia obra de l’Institut de Cultura, ara controlada per la Falange i amb una proposta molt allunyada de l’original, amb una nul.la presència del catalanisme i de l’emancipació i professionalització de les dones. L’Institut va ser cedit a la Diputació de Barcelona en absència seva.
La tornada a Catalunya i els darrers d’una
vida al servei de les dones i la cultura
Els darrers anys de la vida de Francesca Bonnemaison van seguir vinculats al catolicisme catalanista i va dirigir la mirada a Montserrat. Va col·laborar econòmicament en les festes de l’entronització de la Moreneta (1947), a les quals van assistir entre 70.000 i 100.000 persones, la majoria membres de centres excursionistes, corals, esbarts, orfeons, castellers, cobles i entitats civils implicades amb la cultura catalana. Bonnemaison va potenciar la restauració del monestir i va col·laborar amb l’abat Escarré dins la Comissió Abat Oliva. Francesca Bonnemaison, educadora de generacions de ciutadanes, va ser una dona molt progressista en el seu temps i la seva classe social. La gran obra de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona no hauria estat possible sense la seva dedicació personal i econòmica i, evidentment, sense les seves conviccions morals i espirituals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada