CREU DELS CARLINS DE VILANNA
Enllaç amb informació:
que diu:
Els màrtirs de Vilanna
Article de Pere Bosch i Cuenca - Bescanó
El 23 d’abril de 1851, nou presumptes militants carlins
van ser assassinats per un escamot de Mossos d’Esquadra després de participar en
una reunió a Can Vilallonga.
Seixanta-dos anys després, la Joventut Jaumista de Girona
va instal·lar una creu per fer memòria de l’espisodi i va celebrar-hi un aplec
tradicionalista.
Molt a prop de l’església de Sant Mateu de Vilanna, al
terme municipal de Bescanó, s’hi troba una senzilla creu de pedra. Si ens fixem
en la inscripció que apareix a la base, el monument va instal·lar-lo, el 14 de
setembre de 1913, la Joventut Jaumista de Girona i recorda la mort de nou
voluntaris carlins el 23 d’abril de 1851, poc després de l’acabament de l’anomenada
segona guerra carlina o guerra dels matiners. Es tracta d’un episodi fosc, difícil de reconstruir. En
un documentat estudi, la historiadora Dolors Vilamitjana resseguia el debat que
va airejar-se a la premsa de l’epoca, en la qual resulta molt complicat
destriar entre la versió oficial i les interpretacions dels dos bàndols que s’havien enfrontat militarment fins dos
anys abans. De fet, és precisament en aquest ambient postbèl-lic, de tensions i
ferides sense tancar, de conspiracions permanents dels uns i d’inseguretat dels
altres, que cal inserir aquell episodi. Si fem cas a la primera publicació que
va donar-ne compte, El Postillón de Girona, els Mossos d’Esquadra havien tingut
coneixement “que en el poble de Vilanna s’estava formant una conspiracióen
sentit carlista” i es va presentar a Can Vilallonga per tal de frustrar-la.
Segons aquesta mateixa font, els suposats carlins van intentar fugir, “per la qual
cosa van disparar contra ells i van morir”. El diari no només va donar la
primícia, sinó que va expressar el desig que “aquella lliçó serviria d’escarment
a alguns il·lusos que no tenen cap més anhel que pertorbar la pau del país”.
Dos dies després d’aquella primera referència, el capità
general de Catalunya, Ramon de la Rocha y Duji, va traslladar la versió oficial del
succés, idèntica a la d’El Postillón. El cap miltar, a més, recordava el seu
ban del 13 de juliol, en el qual s’advertia que aquells que “se arrojen al
crimen de la insurreción no les ha de caber otra suerte que morir en el campo,
o morir por la ley, juzgados breve y sumariamente por las comisiones militares”.
En qualsevol cas, la versió oficial era extremadament inconsistent. I, ben
aviat, es va obrir un debat periodísticen el qual es van airejar alguns detalls
esgarrifosos que evidenciaven la precarietat tant del mòbil conspiratiu com del
suposat intent de fuga, com ara que no s’havien localitzat “armes ni pares
subversius” o que “els cadàvers es van trobar emmanillats, de dos en dos, i un
d’ells lligat a l’arrel d’un arbre”.
La instal·lació de la creu va fer-se coincidir amb un
aplec que es va convertir en una demostració de força del carlisme gironí.
Segons algunes cròniques, més de 5.000 persones van respondre a la crida dels
dirigents carlins. Les hores prèvies, les estacions del carrilet i les
carreteres eren plenes de grups de jaumins, abillats amb els seus uniformes i
els estendards de les diferents agrupacions, mentre que algunes dones portaven
boina blanca i lluïen margarides, un emblema que recordava l’esposa de Carles
VII. Al baixador de Vilanna, les autoritats van ser rebudes als acords de “Lo
foc d’Alpens” i “L’entrada de don Carlos”. Quan la comitiva va arribar a la
creu, que estava coberta de crespons negres, es va oficiar una missa i el
rector de Vilanna, membre de la junta que organitzava l’aplec, va beneir el
monument. Al davant del monument funerari s’hi va instal·lar un altar de
campanya i, a la dreta, una tribuna des de la qual es van pronunciar els mítings
de la tarda. La plujano va parar de caure durant tot el dia i un dels oradors,
el diputat Dalmau Iglesias, no es va estar d’establir un paral·lelisme entre la
fidelitat dels carlins i la capacitat dels assistents per suportar les
inclemències meteorològiques: “Tenim amor, fe i lleialtat i esperit de
disciplina, ho proclama la nostra actitud davant les inclemències del temps. La
pluja cau amb força i vosaltres us manteniu impassibles”. I tot seguit es va referir
a l’estratègia del carlisme, a mig camí entre l’acomodació al règim i la temptació
conspirativa, que es concretaria novament el 1936: “Tenim el temperament dels
vencedors. Però mentre no arribi l’hora d’anar al camp de batalla, hem de lluitar
en pau, treballant en eleccions i en tots aquells actes que requereixi l’interès
del partit”. A partir d’aleshores i durant molts anys, la creu de Vilanna es va
convertir en un espai de memòria del carlisme, tan avesat a recordar els herois
i els màrtirs de la tradició.
Altres enllaços amb informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada