MONUMENT A MOSSÈN PERE RIBOT I SUNYER
Breda - la Selva
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Pere Ribot i Sunyer
Pla transparent de llum i bon terreny obert de ple a la
falda del Montseny.
Entre el pla i la muntanya, íntima imatge de Déu en tots
pel goig d’aquest paisatge.
Breda neix, creix i respira el sentit del pas de l’home
amb foc de l’esperit.
Treballa el cos, i l’ànima i la sang.
L’instint de l’art li dóna la conquesta del sentit de la
vida i llum al fang.
Tasca del dia, i cada dia és festa.
Enllaç amb informació:
Pere Ribot i Sunyer (Vilassar de Mar 21 de febrer de
1908-Girona 24 d’agost de 1997) fou un poeta i sacerdot català.
Va néixer a
Vilassar de Mar el 21 de febrer de 1908, el primer de cinc germans. Els primers
estudis els féu a l'Escola del Comú de Nois del carrer Sant Joan de Vilassar de
Mar. Als 13 anys ingressà d'intern al Seminari de Barcelona on cursà
humanitats, filosofia i teologia. Complí el servei militar a Mataró.
El 1933 fou ordenat
sacerdot i cantà la primera missa a la parròquia de Sant Joan del seu poble
natal. Tot seguit fou destinat de vicari a Sant Feliu de Cabrera de Mar i
posteriorment anà a Capellades. La Guerra Civil l'agafà en aquesta darrera
població. Els primers dies voltà per aquelles muntanyes vorejant el riu Anoia;
després visqué amagat a Vilassar de Mar i, més tard, es pogué exiliar a França,
a la ciutat de Valence. Poc després retornà a la zona franquista, primer
a Sant Sebastià i després a Mallorca. Va ser destinat al front de l'Ebre.
Acabada la guerra anà de vicari a Sant Adrià del Besòs.
L'any 1941 fou nomenat rector de
Sant Martí de Riells del Montseny, que durant la postguerra fou un dels
primers fogars del catalanisme. Influït per la Bíblia, Prudenci i
Paul Claudel, el seu món lirico-religiós és d'arrels bíbliques, essencial,
d'una gran puixança espiritual i sempre formalment ben construït. Va
col·laborar a Avui, Catalunya Cristiana, i al Full Parroquial del Bisbat
de Girona. Escriví la part literària del volum il·lustrat El Montseny (1975)
amb fotografies de Raimon Camprubí, col·laborà en la versió catalana del
breviari sacerdotal Litúrgia de les hores (1978) i en el
llibre La Seu adorant (1983) amb xilografies d’Antoni
Gelabert. Alguns dels seus poemes ha estat musicats per Joan-Baptista
Rebull i Lluís, Manuel Blancafort, Eduard Toldrà, Josep Monné, Antoni
Pèrez i Simó i Frederic Mompou.
El 1983 va rebre la Creu de Sant
Jordi. El 1986, el guardó Jaume I de la ciutat de Barcelona, el premi El
Montseny i el premi d’actuació cívica de la Fundació Lluís
Carulla. Té un carrer i un institut d'ensenyament secundari dedicats a Vilassar
de Mar, un monument a la Plaça de l'Església de Breda i un altre a la
Plaça de l'Església de Vilassar de Mar.
El llegat poètic
de Mn. Pere Ribot esdevé un testimoni ben singular en el context literari del
s. XX, precisament perquè exemplifica com pocs el fenomen de la recepció de la
inspiració empeltada a la fe cristiana; d'una inspiració que l'entronca a la
tradició dels antics aedes, per als quals la poiesis , el do
de la creació artística, es confonia amb la profecia.
«Purifica’m els llavis tots els dies / amb la brasa roent d'Isaies, / i
brollarà tot arborat i ple / el cant, de les entranyes de ma Fe.»
(Invocació, Lætare)
Aquells antics aedes, i profetes,
també eren pastors d'homes. Hesíode, com Moisès i David, pasturava el seu ramat
a la falda de l'Helicó, una muntanya mitològica. Mn. Pere Ribot, també era
pastor. Des de la falda del Montseny –la «muntanya del signe», tal com la solia
anomenar d'acord amb la seva etimologia–, Mn. Pere Ribot pasturava els ramats
de creients que buscaven retrobar la puresa del llenguatge cristià, més enllà
de la oficialitat de les ideologies catòliques, més o menys progressistes o
conservadores, més enllà de les idolatries dels ritus, dels símbols i de les
formes. Mn Pere era pastor dels creients que cercaven abeurar-se en l'essència
del missatge cristià i assedegar-se amb la fragància espiritual dels seus
versos, folls d'amor com els de l'amic envers l'amat de Ramon Llull,
perquè la relació entre el poeta i l'Esperit, doll de la seva inspiració, és
una història d'amor, com la que cantaren Sant Joan de la Creu o Santa
Teresa d’Àvila per citar els gran místics castellans del s. XVI.
«La passió divina m’embolcalla
/ i onejo dins ton cercle de fulgor… / Pentecosta de l'Amor, / Esperit,
davalla!» (Invocació, Lætare)
Poeta i sacerdot o sacerdot i poeta?
Són dues facetes indestriables perquè la seva poesia tan aviat brolla de les
seves arrels bíbliques, com d'«el paisatge interior», del lloc de les seves
experiències espirituals. Ell mateix en la “Confessió de l'autor” amb la qual
prologava l'edició de La pedra en la veu, escriví: «Que sacerdot i
poeta formin el tot, un mateix arbre en la suavitat contemplativa dels dies,
s’actualitzin amb una exigència pura i dura».
Mn. Pere Ribot és el gran poeta
místic català del segle XX. Els prefacis que ell mateix escriví a propòsit de
les seves edicions, a banda de ser deliciosos fragments de prosa poètica,
expliciten el seu desig de l'experiència del misteri: «El nervi d'un poema rau,
a voltes en un mot que universalitza sobtadament el teu paisatge interior…, és
reduir-te tu mateix en un punt d'humilitat volguda per tal que, en el teu propi
no-res, pol·len invisible, abastis el tot, siguis la frescor que puja de la
terra, o la polar en les teves entranyes. És la veu d'Ell que no s’atura enllà
del temps, i resol el misteri de la vida: el gra que mor en el solc, que pren
humitat, i que dóna, en el temps, la sorpresa del fruit, i lleva el cent per u.
Cal morir per a viure. I jo moro i visc en el poema…» (Si el gra no mor…)
Albert Manent quan preludiava
l'edició de Llengua de foc (1950) de Mn Pere, descrivia amb
finesa el sentir flamíger i abrandat del seu cant, el qual a diferència
d'altres poetes espirituals –com Claudel, Thomas, Verdaguer, Maragall, Riber,
López-Picó, Carner, Alcover o Espriu–, pren com a únics fonaments el testimoni
de l'Escriptura i la vivència del misteri. Encesa sobre el ble bíblic, pastada
amb la cera del temps –el secret de Déu–, incrustada en la natura i en l'home,
la força espiritual de la poesia de Mn Pere esdevé única i abassegadora. Ell
mateix n’era ben conscient quan escrivia «alliberant-me, en el possible, de
tota tendència d'escola, vaig tirar al dret, exigent amb mi mateix, per a
trobar-me l'home que sóc jo, i en tots, ia mb el pes de la meva sensibilitat
[…] Amb el temps, anà formant-se en mi, i pujant, el llevat sobrenatural, moll
de l'os i sentit definitiu de la meva veu. Per això aquests poemes —ho escrivia
a propòsit de La pedra en la veu— responen a un estat d'esperit
viscut, actiu i contemplatiu alhora, l'home dret davant Déu i els germans,
palpant de comprendre’l i de posseir-lo, movent-me en el món, triat a part en el
món […] Tot el meu fer es desplega en el fenomen sorprenent del paisatge
interior, en els termes graduals de la gràcia, com torrents d'aigua, a la
recerca de Déu a l'espluga, en les entranyes de la muntanya interior –i
parafrasejant el salm 48, 5, afegeix– “El meu cant s’inspira en un enigma”.
L'enigma de veure, com ell mateix deia, «l'eternitat en una gota d'aigua» o
d'exhalar en una petita flor el perfum del Paradís.
Obres
·
La Font del Desmai (poema presentat als Jocs Florals de Barcelona de 1926
·
Laetare (1935)
·
Cento martiri (1937)
En col·laboració amb J. Costa i Deu i Octavi Saltor
·
L'ombra dels tres (1945)
·
Llengua de foc (1950)
Primer premi de poesia Osa Menor.
·
El pont de l'àguila (1951)
·
Epifania (1952)
·
Si el gra no mor... (1959)
·
La pedra en la veu (1971) Premi Josep Carner.
·
Llevat d'amor(1975)
·
Cadolles de muntanya (1978)
·
El crit del desert (1981)
·
La Seu Adorant (1983)
·
Nadal al Montseny (1985)
·
El petit gran do (1987)
·
A mitja veu (1988)
·
Gresol Interior (1991)
·
Intimitat (1992)
·
La llum del corriol (1997)
Altres enllaços amb informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada