MONUMENT DE L'ABAT OLIBA
Vic - Osona
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Enllaç amb informació de l'abat Oliba:
que diu:
Comte de Berga i de Ripoll (988-1002), bisbe de Vic i abat de Ripoll i de
Cuixà, escriptor i impulsor de la cultura catalana incipient.
?, aprox. 971 — Cuixà,
Conflent, 30 d’octubre de 1046
Era fill d’Oliba Cabreta, comte
de Cerdanya i de Besalú, i d’Ermengarda, i germà dels comtes Bernat I de Besalú
i Guifré II de Cerdanya i de Berenguer, bisbe d’Elna. Format probablement a
Ripoll i en tot cas per l’exemple del seu oncle Miró II Bonfill, comte de
Besalú i bisbe de Girona, en retirar-se el seu pare es titulà i exercí com a
comte de Berga i de Ripoll. El seu caràcter tranquil i reservat feu que es
retirés del govern temporal i entrés de monjo a Ripoll el 1002. En professar
l’any següent renuncià el comtat i els seus béns personals, que cedí als seus
germans i a diversos monestirs. El 1008 fou elegit abat, gairebé a l’ensems, de
Ripoll i de Cuixà, els dos monestirs més importants de l’època a Catalunya.
De seguida emprengué la
reconstrucció espiritual i material d’ambdós cenobis, amb la reclamació de
llurs béns usurpats per la noblesa, la construcció d’edificis adients i amb
l’impuls a les escoles i escriptoris respectius. També renovà l’esperit
monàstic no sols als seus dos monestirs sinó a d’altres que fundà, com
Montserrat (1023) i Sant Miquel de Fluvià (1045); així com al Canigó (1009), a
la Portella (1018), a Sant Feliu de Guíxols, on cedí el seu secretari Arnau com
a abat (1045), i a tants d’altres on tenia deixebles i companys, els quals
sembla que reconegueren en Oliba un lideratge natural bé que no plasmat
formalment. A la fi del 1017, sens dubte per interès de la comtessa Ermessenda
de Carcassona de Barcelona, de la qual sempre restà un bon amic
i conseller, Oliba fou fet bisbe auxiliar de Borrell de Vic (mort el 1018). Des
d’aleshores la seva activitat de govern es repartí entre la diòcesi osonenca i
els seus monestirs predilectes. La seva activitat constructora es plasmà en
multitud d’esglésies que consagrà personalment: la Pinya (a Ridaura), Sant Pau
de Pi (Conflent, 1022), Sant Martí d’Ogassa (1024), Sant Bartomeu del castell
de Llaers (1025), la Tossa de Montbui, Tous i el Saió (d 1035), el Catllar
(sobre Ripoll, 1039), Santa Eulàlia de Riuprimer (1041), Sant Miquel del
castell de la Roqueta (1043); en data incerta: Estiula i Planés (~1046).
Assistí endemés a la de Sant Pere de Rodes (1022), Sant Andreu de la Vola
(1038), a la de la seu de Girona (1038) així com a les de les dues seves
basíliques de Ripoll (1032) i de Vic (1038), que presidí el seu nebot,
l’arquebisbe de Narbona, Guifré de Cerdanya. A part aquesta activitat
intervingué en l’endegament de la seu de Manresa (1020) i en la construcció de
la part nova de Sant Martí del Canigó (1026), la Portella (1035), Casserres
(1039) i Cardona (1040) i començà Sant Miquel de Fluvià (1045).
L’art i l’arquitectura del
romànic català li deuen l’impuls decisiu en algunes novetats constructives —que
probablement introduí com a fruit dels seus viatges— com són les voltes de canó
i la cúpula, les arcuacions llombardes (a la Portella, la Tossa de Montbui,
Cardona), els grans campanars (a Vic, Ripoll, Cuixà, Fluvià, Casserres,
probablement al Canigó), les criptes (Cuixà, Cardona, potser Olius), les cinc
naus capçanes del creuer a imitació de Sant Pere del Vaticà primitiu (a Vic i a
Ripoll), la cripta i la capella rodona damunt del Pessebre de Cuixà i l’elegant
baldaquí-propiciatori de l’altar major de la mateixa basílica (~1045). Si bé en
un cert moment Oliba es preocupà de la defensa de la marca o frontera d’Anoia i
de la serra de Queralt, on fou destacat el levita Guillem d’Oló, que hi morí en
una acció bèl·lica (1035), no s’adeia pas aquesta activitat al seu tarannà
pacífic.
En les lluites dels nobles i
cavallers del país, tan freqüents, procurà la concòrdia dels bàndols oposats.
Així entre Hug I comte d’Empúries i Gausfred II comte del Rosselló (1019),
entre Ermessenda de Barcelona i el seu fill Berenguer Ramon I (1021) i,
després, entre la mateixa comtessa i el net Ramon Berenguer I (1040) i entre
aquest darrer i la família vescomtal de Barcelona entorn del vescomte Udalard i
el seu germà el bisbe Guislabert de Barcelona (1044). Fou per resoldre aquest
plet llarg i sangonós en un judici que Oliba es personà a la ciutat comtal,
l’única vegada que hom l’hi sap present; i encara ho aprofità per a confirmar
la compra per a la catedral de dues obres del gramàtic llatí Priscià. Aquesta
acció pacificadora es concretà en l’establiment de la treva de Déu, institució
que, probablement inspirada per Oliba a Elna el 1022 i proclamada per ell a
Toluges el 1027, anà eixamplant en sínodes successius de Vic el 1030 i el 1033
i que passà les fronteres Europa endins encara del seu vivent.
Oliba viatjà constantment: no
sols creuà el territori dels comtats catalans sinó que anà a Narbona, visità
Roma més de dues vegades, i arribà a la Llombardia, d’on portà relíquies de Lodi
i artistes i gramàtics que posà al servei de les seves construccions i de les
seves escoles. La florida d’aquestes sota el govern seu fou notable i decisiva:
a Vic, on sota la direcció d’Ermemir Quintilà es transcriviren còdexs
magnífics; a Ripoll, on triplicà els volums de la biblioteca (que feia anar a
buscar a les fonts de l’Ebre, a Fleury, a Pavia, etc) i on reuní un grup de
literats: Segoí, Arnau, Gualter, el monjo Oliba, Joan de Montserrat, Garcies de
Cuixà, etc. Oliba mateix fou un escriptor ocasional, sempre pulcre i sensible.
D’ell es coneixen quatre sermons panegírics, nou poemes i epitafis en vers,
alguns de molt breus, dues encícliques mortuòries i vuit cartes. Entre els seus
corresponents hi havia el rei Sanç III de Pamplona i els arquebisbes Gauslí de
Bourges i Raiambald d’Arle. Els seus deixebles li sotmetien a la correcció els
propis escrits o els hi dedicaven, com Garcies de Cuixà i Oliba monjo.
Compongué texts de litúrgia
romana per completar la seva compilació dels sacramentaris de Vic i de Ripoll.
En una cerimònia litúrgica impressionant canonitzà el que havia estat conseller
espiritual del seu pare, l’antic dux de Venècia, Pere Orsèol, mort com a monjo
de Cuixà. La veu d’Oliba es feu sentir sempre conciliadora en els sínodes,
sovint forta i valenta enfront dels abusos, ni que fossin els del seu nebot
l’arquebisbe Guifré de Narbona, o els atribuïts a les monges de Sant Joan de
les Abadesses, monestir regit per la seva germanastra Ingilberga. Encara es deu
a Oliba una primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres
catalanes, que ja aflorava en l’ambient, però que ell expressà en texts fins
ara poc remarcats. A 75 anys moria a Cuixà el 30 d’octubre de 1046. L’encíclica
mortuòria que a lloança seva redactaren els monjos de Ripoll i de Cuixà, viatjà
per Europa recollint elogis d’ambients monàstics i catedrals ben allunyats de
Catalunya.
Col·laboració:
AMM
Altre enllaç amb informació de l'abat Oliba:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/24/l%E2%80%99abat-oliba/
Altre enllaç amb informació de l'abat Oliba:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/24/l%E2%80%99abat-oliba/
Enllaços amb informació del monument i de l'autor:
Autor: Domènec Fita i Molat (Girona 1927)
Inauguració: any 2002
Materials: hacer inoxidable
Dimensions: 520 x 90 x 70 cm
Inscripció: Oliba, Bisbe de Vic, Abat
de Ripoll i de Cuixà – 971/1046
Descripció: Representació d’Oliba, de
cos sencer, amb vestimenta de bisbe i amb un
llibre on es llegeix “Pau i Treva”.
Comentari: Oliba (971-1046) va ser
fill dels comtes de Cerdanya, Oliba Cabreta i Ermengarda, i besnét de Guifré el
Pilós. Monjo benedictí de Ripoll, fou també bisbe de Vic i se’l considera un
dels principals forjadors de Catalunya en els seus orígens. Fomentà les
assemblees de pau i treva, que obligaven sota jurament a la noblesa feudal a
respectar en les seves guerres determinats límits de lloc, de persones i de
temporades de l’any.
Font: Irene Boixeda – Ajuntament
de Vic – 2012
Domènec Fita i Molat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada